Regular, prohibir, sancionar

Sembla que vivim un altre moment de desconcert, perplexitat i pànic moral a còpia de pornografia, violències i precocitats de les quals són culpables les pantalles, les xarxes, els mòbils en mans d’infants i adolescents. Alhora, una escola secundària desbordada inverteix esforços a discutir quins artefactes digitals prohibeix en el seu interior. Mentre bona part dels opinadors mediàtics més respectats del país no para de repetir que tot això s’ha de regular.

L’univers digital d’una societat inevitablement i definitivament digital és quasi infinit i les preocupacions humanitzadores haurien de ser moltes. Però no és d’això de què escriuré ara sinó de la nova passió reguladora, molt vella en realitat, que sorgeix cada vegada que entrem en pànic i volem “protegir” la població considerada “menor”. No parlaré, però, de tota la infància, sinó només dels temps adolescents. És clar que hem de regular. Però haurem d’aclarir com, sense adulterar les paraules, preguntant-nos sempre quins danys provoquem amb una regulació o altra.

Els parlaments tenen prou experiència metodològica: sempre que alguna “cosa” preocupa, el que fan és limitar l’edat d’accés a quan s’arriba a la majoria i prohibir l’ús de l’artefacte, l’activitat o la substància. Es queden molt relaxats prohibint abans d’arribar a la “majoria d’edat”. Tanmateix, com que la norma no canvia la realitat els adolescents, per exemple, comencen a beure bastant abans de l’edat autoritzada. Regular hauria de significar planificar els mecanismes educatius (qui, on i com) per recórrer el camí d’un aprenentatge que han de dilatar el més possible.

Quan es regula allò que és un “bé” social (els reguladors ho estan fent amb un “mòbil”) ha de quedar clara quina és la pretensió final de tot el procés. No se li pot dir a un adolescent que és dolent per ell allò que per nosaltres és bo i, menys encara, si ha d’aprendre a gestionar-ho i no pot esperar a tenir edat perquè ja està immers. No podem regular l’artefacte sense descobrir les activitats, els usos, facilitar uns, impedir uns altres. Podem fer servir els algoritmes que ja porten els mateixos aparells per pactar usos. Però això requereix definir qui, com, on descobreix què fan i establir pactes d’ús.

Per regular convé aclarir on està el problema i no confondre el problema que vivim i construïm els adults amb les preocupacions i efectes reals en la diversitat d’adolescents. Bona part de les alarmes adultes actuals no tenen equivalència en les preocupacions adolescents i, a més, obliden la diversitat i la desigualtat. Posem pel cas que volem educar perquè un o una adolescent aprenguin a fer petons, sentir-se estimat o valorar si val la pena tenir un “follamic”. Culpar el porno sense saber qui, on i com escolta els seus dubtes, les seves angoixes i, també, què veuen i què no i com ho interpreten, no ajuda a construir sexualitat sana.

Regular també significa identificar altres dificultats i problemes reals per als adolescents que els adults no volem considerar. Avui, el primer gran problema de l’univers digital per als nois i noies adolescents és empassar-se sense criteri tot allò que una pantalla o altra diu. Proposem que no mirin per a no haver d’educar (qui, on, com) en el descobriment de la falsedat, no haver d’educar per pensar travessant la pantalla. ¿Com s’aplica digitalment la màxima educativa de “no et fiïs mai de res que et digui ningú”... a no ser que? (expliquem com). La majoria dels “danys” digitals provenen de no dominar les capacitats i les competències per saber gestionar-los.

Si regulem, hem de pensar com es fa complir la norma i què passa quan es transgredeix. Se suposa que les normes estan al servei de la interiorització de valors i que les respostes ajuden a descobrir i assumir la responsabilitat. La norma ha de preveure, també, les respostes útils en les vides adolescents. Llevat que el que es pretengui sigui que descobreixin que la vida és dura i quan siguin grans ja podran fer el que vulguin.

Amb les normes que pretenen ser útils per descobrir que viuen en societat, no es pot delegar el seu acompliment en les autoritats policials i judicials. Com ja comentava a l’anterior article, és terrorífic que les noies que els darrers mesos veien com la seva intimitat era alterada pels seus companys i un programa d’imatge, només o en primer lloc fossin preguntades en comissaria. La regulació ha de preveure com fer útil la norma. No es pot legislar per a la tranquil·litat dels votants.

Finalment, el que sí que cal regular és allò que veritablement influeix en les vides adolescents i els governs no gosen regular: les grans empreses tecnològiques que funcionen exclusivament per obtenir el màxim de benefici i fidelitzar des de ben joves els ciutadans en uns estils de vida dependents del seu poder. Posin aquí algoritmes, gestió de valors, publicitat, generació planificada de dependències, impostos... La llista és molt llarga.

Mentre discutim sobre el mòbil no debatem sobre el que és important (i les companyies procuren que no ho fem). Just quan arribo al final d’aquest text llegeixo com Meta es nega a aplicar la llei europea que prohibeix a les xarxes la publicitat personalitzada i, molt especialment, si no són persones adultes. Ja se sap, controlar al feble ajuda a tranquil·litzar la consciència de no voler controlar a qui veritablement té el poder.