Ni obligació de ser mares ni soledat per avortar

Aquesta setmana hem conegut, per informacions periodístiques, que la parella d’adolescents que va ofegar el seu nadó al Besòs havia volgut avortar i no va poder ser ajudada per ser menors de 18 anys. De rebot, s’ha reobert la discussió política al voltant de la llei sobre reproducció que el govern del PP va modificar per impedir que les dones menors d’edat poguessin decidir sobre la seva maternitat, sense l’autorització dels seus pares. Ara, en temps en els que sembla que, si més no, a Madrid tindrem govern, ens fan saber que els nous governants la canviaran.

Pobres adolescents, una altra vegada atrapats entre simples confrontacions ideològiques! Canvis d’anada i tornada que, temo, es faran sense que els responsables de la nostra vida en comú pensin una mica en el conjunt de les necessitats sexuals adolescents. Escric sobre el tema (No sé quantes vegades ho he fet al llarg de la meva adolescència professional) pensant la diferència entre fer confrontacions purament ideològiques deshumanitzadores i tenir governs que governen i humanitzen la vida de les persones. En aquest cas, cal modificar tan sols un article d’una llei? Repassem la realitat.

Estem davant del cas d’una parella d’adolescents que tenien relacions sexuals i, suposem, afectives. També sabem que es va produir un embaràs. Sembla clar que la noia no volia ser mare i suposem que el noi encara menys. Algun dels dos o tots dos van cercar alguna mena d’ajuda en un dels dispositius que tenen aquesta finalitat. Va aparèixer la impossibilitat legal que prenguessin sols la decisió. No va haver-hi més intervenció. Es va produir un naixement fora del sistema de salut. L’adolescent pare va provocar la mort del nadó. Queden dos adolescents amb vides que ja no seran les mateixes i una intervenció del sistema penal juvenil, al qual li demanarem que arregli no se sap què.

Què podia fer la política i el bon govern? Anem pas a pas. No sé res de les vides d’aquests dos adolescents, però sembla que la seva sexualitat no estava gaire informada, desconeixien o no van saber aplicar els mètodes de protecció, no van saber recórrer als anticonceptius d’emergència. El respecte als drets dels adolescents significa que han de poder saber com protegir-se i han de poder fer-ho, han de poder pensar en la reducció de danys. També, que han de tenir la possibilitat de conèixer i debatre la diferència entre estimar-se, tenir relacions sexuals i esdevenir pares i a poder separar-ho en la pràctica. Res d’això és renunciable i els governs ho han de garantir, han de fer-ho possible i accessible. Els grups polítics o les esglésies poden dedicar-se, si volen, a discutir amb els pares i mares com ha de ser la sexualitat que propugnen. Però mai poden vulnerar aquest dret donant el poder sobre les vides adolescents als seus votants adults.

Després, tenim mesos de soledat adolescent gestionant un problema greu. Sembla que cap adult al seu voltant (des de la família més extensa als professionals de l’escola, el treball de barri o la salut) estava disponible, era accessible, per acompanyar decisions, maternitats, avortaments o preocupacions de futur. Si existien, no eren molt reconeguts, no apareixien en l’esfera dels adolescents com a recurs d’ajuda, consell, suport. Voleu dir que no van pensar en cap moment a qui podíem recórrer per sortir de l’atzucac? El canvi legislatiu (urgent i necessari) és molt poc. No es tracta simplement que puguin decidir sense intromissions. Es tracta que puguin tenir companyia positiva en les decisions i en la situació posterior (decidir en la companyia d’adults propers i positius, referents per a l’adolescent). Canviar la norma no vol dir que el personal sanitari ja no tingui l’obligació de fer venir els pares. Vol dir que preguntaran a l’adolescent quin és l’adult en qui confien, fer possible que no estiguin sols en la nova situació vital. Caldrà governar perquè aquests adults existeixin, perquè en qualsevol punt del territori i en diferents sistemes d’atenció existeixin.

Algun dia les lleis diferenciaran entre minoria d’edat i irresponsabilitat, entre ser menor i ser adolescent. Una noia de 16 anys no és una menor per la qual uns majors poden decidir i, a més, dir que és en interès seu, pel seu bé. El caos de les lleis sobre l’edat necessària per poder fer segons què és això: un caos que la societat adulta construeix cada vegada que ha de resoldre amb por una contradicció educativa. Els adolescents han de poder ser responsables de la seva vida (no responsables penals per anar a la presó), el que vol dir que les respostes adultes el que fan és ajudar-los a descobrir que la seva conducta és seva i que afecta també a altres persones. La maternitat ha de ser una decisió total i exclusivament de la noia, sabent que tindrà tots els suports que calgui. Es vulneren els drets adolescents quan volem que decideixin en funció de la nostra ideologia adulta. No es pot legislar per imposar-los la forma de ser o de viure dels seus adults.

Finalment, quan ja tot queda en mans de la justícia penal a la qual tan sols se li demana que castigui per restaurar la norma violada, què cal fer? En el cas dels adolescents es tracta de la justícia penal de menors. Cercarà, com estaria obligada a fer, la resposta adequada a les circumstàncies de cada adolescent? El drama humà del qual ha succeït, la seva construcció mediàtica, permetrà que així sigui? Una mirada honesta ha de reconèixer l’existència de moltes “culpabilitats” i el poc sentit de l’aplicació de determinats castics (vuit anys d’internament?). Calmat el drama, haurem de pensar qui i com acompanyarà aquests adolescents a construir una vida nova en la qual sempre quedarà la dura petjada d’haver destruït la vida d’un infant al qual ni volien ni podien estimar.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article