L’educació social a la trinxera, una professió precaritzada que lluita pel seu reconeixement

Augusto Magaña

L’educació social és una professió poc coneguda i poc reconeguda per la societat. Com a mínim, així ho perceben els professionals: “Tot i que la professió fa trenta anys que té estudis universitaris, encara fa falta explicar-la molt”, assegura el vicepresident del Col·legi d’Educadors i Educadores Socials de Catalunya (CEESC), Albert Font-Tarrés. Uns professionals que estan presents a molts àmbits dels serveis públics —des d’escoles fins a residències de gent gran—, però que de forma majoritària treballen a uns serveis socials altament externalitzats i amb unes condicions laborals que des de fa anys que denuncien com a precàries. Per aquest motiu, diverses plataformes d’educadors i educadores socials han decidit sortir al carrer per reclamar el reconeixement social i salarial que es mereixen com a treballadors essencials d’un dels sectors primordials de l’estat del benestar. La mobilització es fa aquest dilluns, coincidint amb el Dia Internacional de l’Educació Social.

“No tenim les mateixes condicions que l’àmbit d’educació o l’àmbit sanitari, pel que fa al tipus de salari i condicions laborals, a part del reconeixement social”, ressalta l’educadora social i tresorera del CEESC, Olga Giner, qui subratlla que molts professionals de l’educació social treballen a serveis que estan oberts les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any i, tot i això, no se’ls veu com a una “professió essencial”. Segons el darrer informe de dades de la professió del CEESC, més de la meitat dels educadors i les educadores socials treballen a serveis socials (un 58,4%) i un de cada tres ho fa en atenció a la infància, com els centres residencials d’acció educativa (CRAE), els quals fan una atenció continuada a infants i adolescents.

Més de la meitat de les educadores socials treballen a serveis socials i un de cada tres ho fa en atenció a la infància

No obstant això, Font-Tarrés assenyala que “l’educació social és per al conjunt de la població”, encara que moltes vegades es tendeix a situar als educadors i les educadores socials com a professionals que només es dediquen a atendre les situacions de major vulnerabilitat. “El sector social no es veu prou com aquella xarxa de protecció per a tothom, sinó per a atendre els marginats”, afirma el vicepresident del CEESC, per qui aquesta visió “caritativa i assistencialista” del sector és el que precisament ha dificultat que sigui reconegut com a una de les “tres potes de l’estat del benestar”. Un fet que ha provocat que avui en dia molts d’aquests serveis socials no siguin gestionats directament per l’administració pública i estiguin externalitzats.  

Segons el darrer informe de dades de la professió del CEESC, el 64,5% dels educadors i les educadores socials estan contractats per entitats privades i tan sols un 35,5% per ens públics. I aquesta externalització dels serveis no ha fet més que créixer els últims anys, com a mínim des de 2014, quan l’ocupació d’educadors i educadores socials als serveis externalitzats era del 58,3%, sis punts menys que el 2022.  

La manera en què es fa l’externalització dels serveis és una de les principals preocupacions del CEESC, ja que consideren que no s’ha fet com a altres àmbits, com l’educació o la sanitat, on des de l’administració pública s’han pres mesures per equiparar el màxim possible les condicions laborals dels professionals que treballen en serveis de gestió pública i aquells que ho fan en serveis concertats o externalitzats. “Al sector social, quan s’externalitza, els professionals acaben treballant a través de convenis que estan molt desfasats i amb una alta precarietat, tant pel salari com per la temporalitat”, remarca Font-Tarrés.  

“Mateixa feina, mateix sou”  

La majoria dels professionals de l’educació social (un 42,64%) tenen com a conveni col·lectiu de referència el conveni d’acció social, segons el darrer informe de dades de la professió del CEESC. Un conveni el qual ja fa cinc anys que està caducat i que encara s’està negociant entre sindicats i patronal. Amb la recent actualització de les taules salarials i de categories professionals que es va acordar al maig, una persona de la categoria de tècnic superior graduat (on estarien els educadors i educadores socials) passarà a tenir el 2024 un salari base de 26.007 euros l’any, en el cas d’aquells que treballen a serveis que estan oberts les 24 hores i els 365 dies de l’any (com un CRAE), i 24.677 euros si treballen en serveis que obren de dilluns a divendres, per exemple. En canvi, un educador o educadora social contractada directament per l’administració pot cobrar aproximadament uns 30.000 euros anuals, a banda dels complements per nocturnitat, perillositat o antiguitat, entre altres. 

El 37% dels professionals creu que s’afavoreix poc o gens la conciliació familiar, segons un informe del CEESC

“Aquest és un greuge molt important en el cas del conveni d’acció social, però amb els altres convenis passa exactament el mateix”, recalca l’educador social i membre de la Plataforma de persones treballadores sota el conveni d’acció social, Gerald Llach. Precisament, l’equiparació salarial entre els treballadors dels serveis externalitzats i aquells de gestió pública directa és la principal reclamació de la mobilització convocada per les plataformes de treballadors i treballadores del sector social per a aquest 2 d’octubre, en el marc de la commemoració del Dia Internacional de l’Educació Social i sota el lema ‘Mateixa feina, mateix sou’. A la concentració s’han adherit també els sindicats CNT, CGT, Intersindical, IAC-CATAC i CO.BAS, així com els col·legis d’educació social i de pedagogia. 

La concentració, convocada a la plaça Sant Jaume de Barcelona, vol reclamar a les administracions públiques que garanteixin uns serveis socials de qualitat i que es comprometin a avançar de forma progressiva cap a una equiparació salarial real entre serveis públics i de gestió externalitzada, amb concreció de dates i un compromís ferm. “No hi ha cap expectativa de cap mena que digui que d’aquí al 2030, 2026 o 2027, progressivament, s’equipararan les condicions”, es queixa Llach.

Un 55% dels professionals del sector social treballa més hores de les contractades

No obstant això, les reclamacions dels educadors i les educadores socials van molt més enllà del sou. El 37,4% dels professionals, per exemple, aprecia que s’afavoreix poc o gens la conciliació familiar, sobretot perquè un 55% treballa més hores de les contractades i prop d’un 10% no fa mai o gairebé mai el mateix horari, segons el darrer informe de dades professionals del CEESC. De fet, les causes d’abandonament de la professió majoritàriament no tenen a veure amb les condicions econòmiques, sinó més aviat amb el fet de no poder desenvolupar una tasca educativa de manera òptima (un 15%), per raons d’insatisfacció laboral (10%) i fins i tot per haver desenvolupat símptomes d’estrès, depressió i ansietat arran de la feina (11%).  

“Treballem amb persones i s’ha de cobrir la franja de 24 hores. No tothom aguanta el ritme de nit, les rotacions o haver d’estar una setmana de matins i l’altre de cap de setmana. Les persones, a mesura que van creixent professionalment i personalment, sobretot si tenen càrregues familiars, no poden assumir uns horaris d’aquest tipus o un sou que no et cobreix ni per pagar el lloguer”, es lamenta Giner. A aquestes condicions laborals precàries se li suma una altra realitat del sector que fa que més professionals ho abandonin: els riscos laborals i psicosocials associats al desenvolupament de la feina. 

Una feina de risc que s’alimenta de la vocació 

La Viviane Viana Gonçalves té 32 anys i és educadora social a dues residències privades de gent gran al Baix Llobregat. La seva trajectòria en el món de l’educació social, però, va començar gairebé 1.000 quilòmetres al sud de la península, a un centre de protecció d’infants de la província de Màlaga, on va ingressar com a adolescent tutelada l’any 2007. Allà va ser el primer cop que va sentir parlar d’educació social, quan li va preguntar al seu referent, el Miguel, què havia de fer per poder tenir una feina com la seva. “Des que vaig ingressar en el centre d’infants vaig tenir clar que volia ser educadora”, relata.  

Un cop ja deixat el centre, Viana Gonçalves va aconseguir una beca per a poder estudiar Educació Social a la Universitat de Màlaga, mentre vivia a un pis assistit per a joves tutelats. El seu somni era poder ajudar a infants i adolescents que, com ella, van haver d’ingressar a un centre de protecció: “des que vaig travessar la porta del centre vaig tenir clar que volia ajudar els xavals que havien passat pel mateix que jo”.  Després de moltes nits d’insomni estudiant per mantenir la seva beca, al mateix temps que durant el dia s’ho passava buscant feina, finalment va acabar la carrera i va entrar a treballar a un centre de protecció d’infants.  

El 58% dels professionals de l'atenció a la infància han estat de baixa en algun moment per estrès, ansietat o depressió

Al llarg d’onze anys, dels 18 fins als 29, Viana Gonçalves va treballar en diversos centres de protecció d’infants de Màlaga, Madrid i Barcelona, fins que un dia ja no va poder més. “Per mi, va arribar un punt en el qual ser educadora era un patiment, perquè no comptava amb els mitjans suficients per a treballar i a mi això em frustrava com a persona i com a professional”, expressa. El punt d’inflexió va ser un dia quan un usuari d’un d’aquests centres li va clavar un bolígraf a la templa. No era la primera ni va ser l’última agressió que patiria a la feina, però aquesta va ser l’única vegada que li van concedir una baixa per motius laborals. Això sí, la mútua li va donar només un parell de setmanes de baixa, ja que no li van reconèixer com a accident laboral totes les seqüeles psicològiques. “Després de l’agressió vaig haver de treballar quatre mesos més amb el meu agressor, amb les seves amenaces”, revela aquesta educadora social, qui fa tres anys va prendre la decisió de no treballar mai més a centres d’atenció a infants, encara que fos el seu somni.  

Situacions com aquestes no són casos aïllats a la professió, ja que la meitat dels professionals dels serveis socials asseguren que les amenaces físiques són freqüents o molt freqüents a la feina, segons una enquesta d’UGT recollida al darrer informe de dades professionals del CEESC. Uns riscos laborals i psicosocials que són especialment elevats en el cas de l’atenció a la infància, on el 58% dels professionals han estat de baixa en algun moment per estrès, ansietat o depressió. Aquest fet, juntament amb les condicions salarials precàries, fa que sigui un dels àmbits on hi ha una rotació de personal més elevada —un 9,3% dels treballadors en plantilla deixen la feina cada any—, amb les conseqüències que això té per a l’atenció dels infants, que necessiten tenir uns referents estables.  

Un 9,3% dels treballadors dels serveis socials adreçats a la infància deixen la feina cada any

“Quan l’infant comença a confiar, a vincular-se amb un educador i aquest comença a ser una figura de referència després de mesos d’intervenció, si aquest educador marxa, l’infant ha de tornar a començar de nou a fer tota la feina prèvia, de manera que no se’ls hi dona estabilitat a ells tampoc”, observa Viana Gonçalves. Una anàlisi que comparteix també Font-Tarrés, per qui el fet que no es tinguin prou en compte els riscos laborals i psicosocials ni que es donin les condicions salarials i laborals per poder fer bé les seves funcions, fa que hi hagi un canvi de feina constant entre els professionals de l’educació social i, per tant, que les persones que s’atenen no tinguin mai un referent fix. “Això afecta la qualitat del servei”, indica.  

Tot i això, el vicepresident del CEESC aclareix que els riscos psicosocials no afecten únicament els educadors i educadores socials que treballen en serveis socials, sinó que “la mateixa professió, s’exerceixi on s’exerceixi, ja té de per si un alt risc psicosocial, perquè es tracta d’un acompanyament a les persones”. En aquest sentit, tant des del col·legi professional com des de les plataformes de treballadores es demanen més avaluacions de riscos psicosocials als llocs de treball, l’habilitació de serveis d’atenció psicològica per als professionals, establir protocols i mesures urgents contra la violència i, sobretot, dotar els serveis socials dels recursos i personal adients per a dur a terme les seves funcions; garantint que no hi hagi plantilles infradimensionades i prevenint l’intrusisme laboral.

Lluita davant l’intrusisme i l’abandonament 

Els salaris baixos, les jornades que s’allarguen, els riscos psicosocials... tot això fa que per a les entitats o empreses que gestionen serveis externalitzats sigui cada cop més difícil trobar educadors o educadores socials disposats a treballar en aquestes condicions. “Molta gent quan s’acaba de graduar potser comença a treballar amb atenció a la infància, però el que volen és deixar aviat de treballar per a una entitat privada per trobar feina a l’administració pública, perquè hi ha millors condicions i millors horaris”, descriu Giner. Les xifres, de fet, avalen aquesta tendència: del 2017 al 2020, el 31% dels professionals que havien canviat de feina ho havien fet per passar de treballar del sector privat al sector públic. No obstant això, no sempre és possible fer aquest salt: “Els que no aconsegueixen millorar aquesta situació o moure’s a altres serveis gestionats per l’administració, acaben abandonant la professió”, comenta Giner. 

En aquest sentit, un dels aspectes que més preocupa al CEESC és que hi hagi entitats o empreses que gestionen serveis externalitzats que contracten persones sense titulació per cobrir les places d’educador o educadora social que els hi costa més cobrir. “Les condicions tan precàries fan que aquestes mateixes empreses i entitats tinguin molta urgència de contractació i acabin contractant gent que no té la formació requerida, encara que se’ls hi exigeixin les mateixes funcions que a les persones titulades”, denuncia Llach. El 2022, per exemple, el CEESC va detectar un total de 87 ofertes de feina que no complien amb els requisits d’accés a la professió.  

Un de cada quatre graduats d’Educació Social asseguren que no repetirien la carrera

A més a més, els treballadors i les treballadores dels serveis socials es veuen molt limitats a l’hora de denunciar aquestes situacions, ja que en molts casos no tenen garantit el seu dret a vaga. “A l’àmbit d’acció social,  els serveis on hi ha més persones contractades són aquells que quan tu fas vaga decreten uns serveis mínims on ningú pot fer vaga, perquè diuen que el servei mínim és justament les persones que hi ha contractades. Si a això li sumes que tots els CRAE no troben gent per treballar-hi, sobretot en torns de caps de setmana o en torns de nit, no es pot assumir una vaga. No pots fer una manifestació. És impossible”, adverteix Llach.   

Davant de tot aquest context, l’educació social s’ha convertit en una professió on hi ha altes taxes d’abandonament, com ho demostra el fet que la gran majoria (el 40,50%) dels professionals tenen entre 26 i 35 anys. Encara que el nombre d’alumnes matriculats en Educació Social ha anat augmentat any rere any des del curs 2015-2016, també creix el nombre de graduats que asseguren que no repetirien la carrera: un 26,7% el 2020, gairebé quatre punts més que el 2014, segons l’informe de l’estat de l’educació social a Catalunya del CEESC. “He crescut molt personalment i professionalment, he gaudit del procés, però em penedeixo d’haver estudiat la carrera. És una feina que no està pagada. Estem molt maltractats, és molt arriscat i precari”, confessa Viana Gonçalves. 

No obstant això, els educadors i les educadores socials encara no es donen per vençudes i estan al peu del canó per defensar els seus drets laborals, com ho demostra el fet que l’últim any s’han creat fins a quatre plataformes de professionals a Ponent, Girona, Catalunya Central i Barcelona. “És cert que com a professió potser sí que estem en un moment en el qual s’estan movent coses i hi ha certa efervescència. Això ha costat molt de temps i crec que cal valorar-ho, perquè durant dècades la situació no ha sigut gaire millor i no ha sortit tot aquest bullit”, reconeix Font-Tarrés.  

Com a membre d’una d’aquestes plataformes de treballadors i treballadores, Llach té clar que el futur de l’educació social passa per lluitar tots i totes plegades fins a aconseguir un reconeixement social i econòmic de la professió que, segons ell, tard o d’hora arribarà. “Hi arribarà, sí... és que si no arriba, petarà tot. Com a professional em sento bé, em sento feliç. Hem de lluitar més aviat per millorar les condicions de totes, perquè justament si tu millores les condicions de les treballadores, millores també les condicions de les persones que estàs acompanyant, indubtablement”, conclou.