“El nostre món ha esgotat les possibilitats de canvi. Ens toca canviar les institucions”

Begoña Román Filòsofa

Encenem la gravadora i piquen a la porta. És un professor, company de la Begoña Román, a la Facultat de Filosofia de la UB. Amb amabilitat i determinació, Román el convida a marxar. Amb la mateixa determinació defensarà, durant l’hora i escaig que dura l’entrevista, el seu espai. Un espai fet de silenci que només trenca la filosofia. Precisament, la filosofia l’ha acompanyat des de molt joveneta. En part, explica, és gràcies a una “grandíssima” professora que va tenir a segon de batxillerat, la Rosa Maria Rodríguez, “que continua sent una gran pensadora del feminisme a València”.

Román reconeix que la seva mestra li va despertar una manera de veure les coses que a ella sempre li havia agradat. Tant, que va abandonar la idea de fer Dret perquè “sovint pensava sobre el bé i el mal”, i aquesta professora la va ensenyar “a pensar críticament”, recorda, fent anar molt enrere la memòria. Finalment, obtingué el Premi extraordinari de Llicenciatura (1989) i de Doctorat (1995) en Filosofia a la Universitat de Barcelona. Actualment és professora a la mateixa facultat que l’ha vist construir, ampliar i compartir el pensament. El seu àmbit d’especialització és l’ètica kantiana i l’ètica aplicada a entorns professionals i organitzatius, àmbits des dels quals abandona la condescendència per sacsejar consciències. Román està convençuda que la filosofia transforma la realitat. I ella l’acciona des de dins i fora del seu despatx fet de silencis.

“Fora de la comunitat som bèsties o déus. Els éssers humans som animals d'àgora”

En quin punt es troben la filosofia i la lluita social?

Una gran part de la filosofia ha estat sempre transformadora de la realitat, en contra de la famosa frase de Marx. Sí que és veritat que el concepte de lluita social, entès com a reivindicativa i organitzada, arriba filosòficament més tard, però sempre he cregut que la filosofia ha tingut aquest esperit crític, emancipador, i per tant, podria avui en dia reconèixer-se en la lluita social. Una altra cosa és que hagi estat realment mobilitzadora, no només a l’hora de fer reflexionar, sinó també de passar a l'acció. Això crec que sens dubte ve més tard, m'agradaria pensar que a partir de la Il·lustració. Aquesta Il·lustració claríssima que combat l'Antic Règim fa que el pensador s’autoconcebi com un, entre cometes, activista. El que passa és que el seu activisme és escriptura i pensament.

Ha reflexionat en diverses ocasions sobre la importància de fer-se i ser en comunitat. Què vol dir ser i fer-se en comunitat?

L’individu necessita sempre estar arrelat, vinculat, a un territori i a unes relacions humanes, de cures i de reconeixement i d’interlocució. Només en aquestes condicions pot desenvolupar la seva humanitat. No és una qüestió senzillament d'espècie, de néixer i anar creixent i desenvolupant la consciència i el sentit de la justícia. No, no, ens calen totes aquestes dimensions comunitàries, en contra d'aquesta lectura excessivament individualista, liberal, que diu que un s’ha de fer a si mateix. Per tant, fora de la comunitat som bèsties o déus. I l’humà no és només un animal, és un animal que requereix comunitat, sempre, no només per criar-se, perquè és un subjecte mamífer que sense cura no prosperaria, sinó que no s’aguanta ni per mantenir una tesi, perquè tota tesi es manté a partir de la refutació i la reflexió compartida. Som animals d'àgora. 

També ha escrit que la lluita contra les desigualtats ha provocat massa homogeneïtat.

Sí, aquest és un greu problema. Hem confós la lluita per la igualtat, entesa com a igualtat d'oportunitats, tot igual i tots iguals, amb una homogeneïtat que mata la singularitat. No hi ha dos individus cel·lularment iguals, ni socialment ni biològica. I, precisament, un dels reptes de la comunitat contemporània és com acull les diferències, i quines no acull, i per quines raons les acull, és a dir, com garanteix la inclusió, sense que això impliqui que totes les diferències s'acceptin èticament i política. 

“Hem confós la lluita per la igualtat, entesa com a igualtat d'oportunitats, amb una homogeneïtat que mata la singularitat”

És a dir, que cal aprendre a viure en la diferència. Com haurien de fomentar-ho les entitats socials?

És molt important que les entitats socials que treballen en comunitats no facin per elles ni facin fer, sinó que acompanyin perquè aquestes comunitats puguin fer soles. Això és el que avui dia anomenem apoderar o capacitar. Si no ho fem així, correm el risc gravíssim de la biopolítica, és a dir, de controlar les vides i els esforços dels altres i de fer programes perquè és el que subvenciona l’administració. Així és com la comunitat acaba fent acció comunitària perquè és el que se’ns diu que hem de fer, i no tenim ni la més remota idea sobre què és aquesta comunitat...

No hi ha dues comunitats iguals.

És clar! I, per tant, un programa que en un lloc t'ha funcionat molt bé, en un altre no t’ha de funcionar tan bé. Es tracta d’ajudar les comunitats a crear agència i, per tant, els lideratges no són d'un que va allà, sinó que cal crear lideratges en la mateixa comunitat. Si ho fas bé, si has transformat i has creat agència perquè aquestes comunitats puguin fer sense el teu ajut, aleshores l’acció social és prescindible. I, a vegades, volem córrer massa i ajudar comunitats que estan molt trencades i molt mancades d'autoestima, d'autoorganització, d'autorespecte per emprendre elles mateixes un projecte. 

S'ha d'anar fent a poc a poc i, un cop s’ha fet, les entitats han d’assumir un lideratge suïcida.

Un bon programa és aquell en el que ets prescindible. Igual que un bon mestre és aquell que l'alumne supera. 

I també cal revisar, abans de fer, els vincles primaris o familiars, com explica sovint el pensador de l’acció social Fernando Fantova. 

Efectivament, l’acció social té l’avantatge, o hauria de tenir-lo, de la proximitat i de l’adequació al cas, de la persona però també de les comunitats. I això obliga a atendre les vulnerabilitats, que vol dir les ferides. I a vegades l’acció social s'ha quedat, i és lògic, amb les emergències més orgàniques: l’habitatge, les malalties, l’alimentació, l’educació…  I a vegades hem menyspreat quelcom cabdal que són les ferides morals, és a dir, quan una població està en condicions de vulnerabilitat i és vulnerada. Evidentment que de seguida posem aliments, habitatge, escoles, però com treballem la resiliència, la resistència, com curem les ferides? I l’única manera de curar les ferides morals, que no es veuen, o que es poden intuir perquè generen ressentiment i, per tant, malfiança, és fer un bon diagnòstic de quines són.

“Calen deu anys per poder fer una comunitat, per poder curar les ferides morals, per començar a treballar”

Així es reconstrueix el teixit social? 

I moltes vegades les ferides socials també... Els que treballen en mediació diuen que calen deu anys mínim per poder fer una comunitat, per poder curar les ferides morals, per començar a treballar! En un entorn com el nostre, tan accelerat, evidentment ens passarà que potser en deu anys ja haurem refet la ferida, però en sortiran unes altres. La comunitat és un continu equilibri inestable, com la vida pròpia. Per tant, no és una cosa fàcil i folklòrica ni lúdica, és un sempre estar molt atent quan faig una cosa i com arriba aquesta cosa i si em desfà una altra i si se’m trenca una altra.

Cal anar fent, en gerundi, que deia l’antropòleg Lluís Duch. 

Fer el gerundi, sí, però també és molt important la delicadesa, ser conscient que l’acció social pot entrar en una comunitat com un elefant en una terrisseria. Has d’anar amb molta cura i saber veure les potencialitats que té aquesta comunitat. I no suplir-ho per unes altres i només veure les deficiències. Això ho estem molt últimament. Però cal que ens fixem en el que la comunitat sí que pot fer, no només en el que no pot fer.

Begoña Román, al seu despatx de la UB | Sira Esclasans

***

La comunitat com a eix d’acció. Una acció capitanejada per les mateixes persones que basteixen l’entorn. “Caldrà desapoderar l’administració i l’acció social per apoderar; deixar de fer nosaltres perquè les comunitats puguin fer”, reitera Román. L’ordre vertebra el discurs d’aquesta pensadora i omple l’estança. L’ordre, també, present en la seva visió de lideratges: “Ens cal un lideratge ordenat i distribuït, però també flexible i permeable, que s’adapti”, assenyala. Román tampoc entén que els lideratges no estiguin construïts sobre una solidaritat de base. “Aquella solidaritat en què estem disposats a baixar d’esglaó mentre els altres pugen el desnivell en què les estructures els han deixat”. Les persones, un cop més, com a principals motors del canvi.

Sovint ha parlat del concepte de solidaritat per teixit aquestes comunitats. Què és la solidaritat i com es construeix?

Diré fonamentalment dues coses. La primera és que solidaritat vol dir fer sòlid. I fer sòlid és començar per veure el que efectivament és sòlid en aquella persona, no només veure el in-firmus, el que no és ferm, les febleses o les mancances, sinó fer un bon DAFO: debilitats i amenaces, però també fortaleses i oportunitats. Per tant, la solidaritat no vol dir humiliar i dir “Pobre feblet”. No i no. És potenciar, potenciar... i, per tant, donar poder. I potser caldrà desapoderar l’administració i l’acció social per apoderar; deixar de fer nosaltres perquè les comunitats puguin fer més; no infravalorar la seva potència. 

“L'acció social està fent una reflexió per veure si la seva col·laboració amb l'administració és per sumar o ha estat una complicitat enverinada”

I la segona cosa?

I la segona cosa és que, per a mi, la solidaritat és un concepte ètic normatiu, no empàtic, compassiu o emotiu només. Jo crec que, i en això no soc gens original, perquè la politòloga Hannah Arendt ja ho va escriure, una persona pot ser molt empàtica amb els seus i tenir molt mala idea sobre els que no és empàtica. És a dir, l’empatia o la solidaritat pot ser discriminativa, o pot ser humiliant, si és de butxaca i no canvia les estructures que coadyuven això. I així és com hem fet molta de la mala acció paternalista social durant molts anys. Penso en aquells sopars que han vingut per quedar-se, que jo critico privadament i pública; i penso en no tenir un sistema públic de salut, però pagar coberts de 600 euros per fer caritat i ajudar les persones que no entren dins la seguretat social. Doncs no vull sopars, perquè després li puguem donar menjar a aquelles famílies que no tenen! No vull això! És que això és humiliant, en una societat d’Estat de Dret!

Què vol dir una solidaritat normativa?

Una solidaritat normativa, que no és ni de butxaca ni facileta, ni en la que dono el que em sobra o hedonistament, perquè em sento bé malgrat que no em sobra. És a dir, una solidaritat normativa és aquella en què estem disposats a baixar d’esglaó mentre els altres pugen el desnivell en què les estructures els han deixat. I això no guanya eleccions. La solidaritat implica fer canvis importants en els que practiquen la solidaritat, que vol dir estar disposat deixar de fer, deixar de guanyar i fer veritables canvis.

Això fa por, no?

Això no convida.

Però és possible? 

Amb l'estructura i sistema que tenim, les entitats cauen en una mena de roda. Elles fan programes, però són reactius, no preventius, que els permeten seguir fent... L’acció social s’ha dedicat a fer programes que l’administració o altres, com la patronal o els socis, li han dit que ha de fer; i els autors o pensadors de l’acció social han proposat l’última idea o tesi que han llegit o, fins i tot, han proposat l’últim programa perquè han vist que ha funcionat a Finlàndia o en altres països. Però a vegades cal aprendre de la pròpia història, de la pròpia narració, que és interessantíssima. Tu no pots fer-li fer salts històrics o narratius a una comunitat. I és cert que l'acció social avui dia està fent un exercici reflexiu de la seva pròpia història per veure fins a quin punt la seva col·laboració o cooperació amb l'administració és per guanyar, per sumar, o ha estat una relació de complicitat enverinada. I és bo no caure en dicotomies, com que l'administració és dolenta i nosaltres, les entitats, som bones. Jo crec que les entitats no poden ser tan ingènues de pensar que l'administració suma alhora que poden seguir sent lobby davant de l'administració. Les entitats no són només assalariats prestadors de serveis.

Els lideratges han de ser compartits? 

Absolutament. Ducce, caudillo i fürher a tots ens evoca al mateix, en italià, espanyol i alemany. No. To lead és liderar, però es tradueix com a caudillo. No ens convé un ciclista amb el maillot groc, que és l'únic que se’l posa, perquè el ciclista que ha guanyat el tour no ho hagués pogut fer sense el pelotón. Però de què vas, tu? Què haguessis arribat a ser sense el pelotón, allà, en massa homogènia? El procés de lideratge és un procés d'equip comú. 

Per això hem de parlar de lideratges compartits, i no de líders. 

Exacte. I aquí sí que tenim un veritable handicap. No només hem de pensar com transformem en el sistema sense caure en dicotomies de bons i dolents, sinó que cal respondre una pregunta: com es pot lluitar contra el poder sense un altre poder? És a dir, l’anorèxia de poder no combat el poder. Tu necessites un altre concepte de poder, un contrapoder. I això és el que ha de ser l'àmbit social. I l’altre handicap que tenen les entitats és que encara estem educant la gent com a autònoms liberals: el meu programa, el meu cupo... Treballem poc en equip. I quan aconseguim treballar en equip, treballem intra, però molt autistament encara, molt poc en camins, canals i ports. No pot ser que en un barri on hi ha 20 entitats socials no hagin fet mai una reunió conjunta. És com si cadascú, com diu Fernando Fantova, fos un parc temàtic: cadascú cobra la seva entrada i ven el seu xiringuito i dona el seu espectacle… Però no pensem, com a parc temàtic, si hi ha dues rodes de fira. Anem a fer una altra cosa!

El repte de l’acció social és repensar la seva funció, doncs?

Ens toca treballar molt més en xarxa. 

“És cabdal que hi hagi uns lideratges distribuïts, que són uns lideratges responsables i responen a la pregunta de qui fa què”

I com es treballa en xarxa i en equip? 

Si tothom respon, no respon ningú. Per tant, no caiem una altra vegada ni el bonisme ni en la ingenuïtat de fer-ho tot tots junts. Per a mi, és cabdal que hi hagi uns lideratges distribuïts, que són uns lideratges responsables i responen clarament a la pregunta de qui fa què: qui tingui més competències i més capacitats. I què vol dir competències i capacitats? Doncs no només vol dir intel·lectuals, també vol dir els vincles que has generat en aquella comunitat, la facilitat que tens per comunicar-te amb aquella comunitat... I també hi ha d’haver delegació responsable. És a dir, els lideratges no poden ser anònims. Insisteixo: si tothom fa, ningú no fa. Per tant, ens cal un lideratge una miqueta organitzat, però molt flexible, perquè, si l’organització la tornem a convertir en una burocràcia poc flexible i poc adaptable, estem una altra vegada replicant la burocràcia contra la qual s’ha rebel·lat la xarxa. Fer xarxa no pot ser enredar, no és enxarxar per confondre, és la flexibilitat i l'adaptabilitat, però tenir ben detectats els focus de poder i qui respon de què davant de qui.

Aquest darrers anys molts moviments socials han defensat que la seva tasca era anònima, però potser aquest anonimat els ha fet innocus davant del poder. L’anonimat era una força, però alhora una debilitat: el poder no tenia contra qui lluitar però, després, aquest contrapoder s’ha disgregat.

De vegades l'anonimat és l'única manera que tens de lluitar pel reconeixement salvant la pell. Hi ha determinats anonimats que són necessaris, perquè és la condició de possibilitat, de continuar la batalla, la lluita, i em refereixo a molts països on donar el nom és la condemna o l’ostracisme o el tancament del teu canal o de la teva font de comunicació. No obstant això, per a mi, que el contrapoder hagi de ser anònim significa que el clima de confiança i llibertat d’expressió està tocat. Així que l’anonimat el consideraria l’excepció que es pot entendre i legitimar, però que no deixa de ser excepció. En la normativitat, si jo dic “Jo acuso” hauria de ser capaç de dir “Jo proposo” i, sobretot, “Jo responc”. I aquí és cabdal dir qui respon de què abans. 

Respondre implica... 

Implica tenir un poder i una seguretat i poder assumir la responsabilitat, que vol dir, també, dir que ens podem equivocar, perquè som humans. En condicions d'emergència, d'intempèrie, ja ens agradaria poder pensar plegats i encertar-la. Però de vegades pensarem plegats i pensarem bé, i no l'haurem encertat. I la societat ens castiga, per això. 

La gent amaga els errors perquè no hi ha transparència o perquè n’hi ha massa.

La societat que castiga els errors està condemnada a reproduir-los. La societat hauria de narrar els errors i per narrar-los, la gent els ha de confessar. Sabem que aquest exercici de confessió és un propòsit d'esmena, però també d'ajudar els altres a posar les mesures preventives per no caure-hi de nou; i, per quan tinguin la temptació de caure-hi, demanar ajuda. Potser hi ha massa transparència. L’edifici de vidre ha servit per amagar moltes coses.

Amb l'excusa que les estaves mostrant, les estaves amagant.

Exacte. En l'àmbit de la comunicació, hi ha la censura de no dir i la de dir massa. Hi ha l'espiral del silenci i la infoxicació o l'exposició total, on es veu tot, però on no se’t dona cap detall. L’altre dia a La Vanguardia vaig llegir que al 39% dels alts directius de grans multinacionals els han fet fora per errors ètics. Quan vaig llegir l’article, vaig fer una lectura positiva i vaig pensar: “Hi ha coses que tota la vida s’han fet i no ha passat res però, ara, en canvi, per fi fan fora la gent per això”. Ara bé, quan vaig llegir sobre què entenien per error ètic, eren tot temes anecdòtics. No parlaven d’haver fet una mala gestió de grans contaminants o de ser els grans generadors de pobresa... A vegades, la gent es queda amb la idea que reconèixer l’error és una cosa dolenta, però també és cert que assenyalar l’error es pot convertir en una cacera de bruixes, en una Inquisició, eh? I les coses són molt més complexes... La transparència no ha de ser exhibicionisme total, sense respecte a la confidència i a la intimitat, però sí que ha de ser un exercici per respondre del que estem fent i, per tant, també respondre d’allò que hem fet regular, malament o que no hem fet i hauríem d’haver fet.

“La societat que castiga els errors està condemnada a reproduir-los. Aquest exercici de confessió és un propòsit d'esmena”

I com es fomenta que la gent reconegui l'error? Al llibre El Director, David Jiménez, que va ser director de El Mundo, explica com es teixeixen les xarxes del poder polític i econòmic. En elles, el sistema periodístic fa una doble funció: participa d'aquestes xarxes de connivències, però alhora amaga que ho fa i fa un discurs ètic i moral contra polítics i banquers, amb els quals ha negociat a l'esquena de les audiències. Això evidencia una crisi ètica molt grossa...

Sí. Però el punt bo del llibre és que ell ho ha escrit, que molta gent l’ha llegit i que molta gent considerava que això era normal i no es podia fer res. Si algú ho escriu i molts altres ho llegim és perquè estem prenent consciència i estem disposats que no torni a passar. Hi ha coses que s’han de dir i no donar per suposat que no hi ha res a fer, perquè llavors algú haurà guanyat. David Jiménez és un semàfor dient que això no progressa adequadament i no hi ha democràcia sense premsa lliure. La premsa és el cor de la democràcia. No hi ha democràcia sense comunicació. No és només una qüestió de periodisme, és una qüestió sistèmica. Coses que eren normals fer-les, ens adonem ara que no s'havien d’haver fet mai. Hi ha també el #MeToo, la lluita pel medi ambient o contra el blanqueig de capitals... De cop i volta, hi ha una consciència que desperta. M'agrada pensar que quan una consciència desperta és el primer pas per a una potència social de transformació, en un moment en què pensem que no es pot fer res. Ara bé, tampoc m'agrada allò de: “Tot està per fer i tot és possible”.

“La tempesta ha resultat ser una riuada immensa que ha demostrat que cal reconstruir moltes coses”, diu Román | Sira Esclasans

***

Reconstruir. Remoure. Repensar. Comunicar. Per fer-ho, cal donar-li la veu a l’altre, “no només perquè parli, sinó perquè ens qüestioni a nosaltres mateixos”, assenyala Román. Des d’aquesta comunicació compartida comença la reconstrucció. I la prevenció. Abans, però, la professora considera que l’acció social ha de fer una reflexió: “Com és possible que l’acció social s’estigui aliant, no només amb l’administració, carai, sinó també amb unes empreses que són les causants de la pobresa?”, es pregunta, arrufant el front.

Les entitats, si realment complissin la seva funció, el que haurien de fer és despertar consciències. O ajudar a despertar-les. No des del paternalisme, sinó des de l'acompanyament.

Crec que hem de prendre consciència que el nostre món ha esgotat les possibilitats de canvi. Ens toca canviar les institucions. No és una crisi, no és un esperar que passi la tempesta, no. Ens toca remoure. La tempesta ha resultat ser una riuada immensa que ha demostrat que cal reconstruir moltes coses. Copiant les que van funcionar, és clar. I sí, jo crec que l’acció social sempre ha volgut sensibilitzar. Crec que això ho ha fet bé. Malgrat tot, ha sensibilitzat per prestar l’ajuda i, moltes vegades, l’acompanyament, però no per adonar-se de les estructures causals violentes que generaven la pobresa i, en conseqüència, l’acció d’ajuda de les entitats. Hem aconseguit pal·liar cicatrius, però no hem fet prevenció, oi? No, no n’hem fet, i tampoc, sobretot, no hem anat a les arrels, a les causes estructurals, que tenen a veure amb els privilegis que nosaltres tenim i gaudim.

Perdre els privilegis no és fàcil d’acceptar.

No pot ser que continuem les persones més benestants donant el que ens sobra o el que ens plau per tranquil·litzar les nostres consciències. L’origen últim és demanar-se per què ens sobra a nosaltres, i no em refereixo només als diners. Em refereixo també a qui entregues el teu cervell, de la complicitat amb segons quina mena d'empreses, d’amb qui t’alies... En aquest punt, l’acció social ha de fer una reflexió. Com és possible que s’estigui aliant, no només amb l’administració, carai, sinó també amb unes empreses que són les causants de la pobresa? No vull citar empreses concretes, però no pot ser que estiguis fent una campanya per combatre la gentrificació amb la mateixa fundació que té els pisos que han fet fora la gent de casa! Haurem de començar a pensar aquestes contradiccions originàries. I per això ens cal un canvi sistèmic. No només perquè tenim, ara, aquesta visió de l’aldea global, sinó perquè, a més a més, sabem que el tema central és la democràcia i el capitalisme, els drets humans i el neoliberalisme.

I sembla com si ens haguéssim rendit davant d’aquesta lluita. Era allò de què la història s’ha acabat, com deia Fukuyama, que no hi ha res a fer, no?

Exacte. Allò de: “Estem en el millor dels mons possibles”. Has de ser molt cínic per pensar això. La importància del no és l'afirmació més pura. Però no hem de quedar-nos només en el no, sinó fer un no que sigui un sí ferm i compromès.

“No hem de quedar-nos només en el no, sinó fer un no que sigui un sí ferm i compromès. No, així no. Jo no vull un potser”

Una acció dissident, un no dissident?

Exacte. Jo entenc aquest no dissident no com una protesta fàcil. Per a mi és un no en dos sentits. Primer, un no assertiu, afirmatiu de la meva identitat i del món contra el qual jo combato. És un “No, així no” i un sí a una identitat i al món que vull crear i habitar. Segon, també és un no, no només assertiu, sinó d’autenticitat, de “Jo no vull un potser”, perquè ja no vull determinades complicitats, però sense que això signifiqui que no em vull embrutar les mans, eh? Per tant, és un no assertiu i un no autèntic. De crear un món més just i identificar-me amb aquesta identitat que se’m nega, a la qual se m'obliga a renunciar, i, evidentment, aquest no ha de convertir-se en positiu, ha de dir que no a determinades estabilitats i que em poso a construir una altra cosa. Per tant, és un no que després és un sí.

Però per això ens cal una teoria... una teoria per passar a l'acció.

Sí, el que passa és que la teoria sempre surt de l’acció. O de la insuficiència de l’acció. O de l’acció reflexionada. Jo no separaria teoria i acció. El millor activisme de determinades persones és una bona teoria. Hi ha activistes que han de sortir al carrer i d’altres que s’han de tancar a casa a escriure un bon marc teòric o un bon programa. Però aquest que es tanca a casa, ha d’haver sortit fora i veure les seves causes i, sobretot, veure quins són els seus patiments. Per tant, és una simbiosi. No és teoria versus pràctica. És com un cercle virtuós. El bon mestre és el que està a l'aula i després escriu la teoria.

Ha parlat de ferides morals que cal curar. Quines creus que són les de la societat catalana?

N’hi ha moltes. En aquest moment, evidentment, hi ha el desig de ser d’una altra manera a què ens obliga Espanya, des de la llengua a buscar una forma d’autodeterminar-se. Per tant, una ferida de no reconèixer la idiosincràsia i la identitat. Si més no, reconèixer-la en excés formal i jurídicament, però no vital i quotidianament. Aquesta és una ferida òbvia, la que està més present.

I en el món social?

Després, en el món social hi ha la ferida del retrocés: d’haver estat un moviment associatiu, el català, molt creatiu, molt apoderador amb les comunitats de persones migrades que venien als anys 70 i de fomentar que els professionals creixessin amb aquestes persones, de vegades sense prou formació i sense l'ajuda de l'administració, a la situació actual. De fet, el món social català era molt actiu precisament perquè l'administració no l’ajudava, perquè no hi havia professionals formats i, per tant, l'absència de tot això generava el desig i de la necessitat es feia virtut. Hi va haver molts professionals dels serveis socials, que encara hi són, que tenen molta creativitat, molta espontaneïtat, molta motivació social. Hi ha hagut un retrocés en la lluita pels drets, en la lluita per les causes socials i, ara, se senten dolguts. Tots. Els familiars que van fer les associacions de familiars, les fundacions... se senten dolguts pel retrocés que han vist en la seva feina i en les maneres de treballar, i per una administració en excés burocràtica, que els obliga a competir entre ells. Aquesta és una altra ferida. De retrocés i de certa burocratització. 

“En el món social hi ha la ferida del retrocés i la burocratització: d’haver estat un moviment associatiu  molt creatiu a la situació actual”

I les ferides d’una ciutat com Barcelona, quines són?

Una ferida molt gran és l’expropiació de la ciutat, la invasió i l’expropiació de la vida quotidiana. Això ha estat per culpa de la tematització de la ciutat, d’haver construït un parc temàtic turístic, amb fenòmens com la gentrificació, l’absoluta depauperació de les persones grans i joves o les expectatives frustrades de persones que vam creure’ns la teoria de la legitimitat democràtica i que vam créixer amb aquestes conviccions que érem un país democràtic i que ara ens sentim enganyades. Per tant, estem molt ferits. I per això cal atendre i guarir aquestes ferides perquè, si no, ens poden generar nafres cròniques complexes.

Hem de posar les cures en el centre, doncs?

Sí. Això les feministes ens ho han explicat molt bé. La sostenibilitat no vindrà del capital, del progrés i de l’increment desmesurats. Hem de pensar les cures, però torno a la meva tesi de la solidaritat normativa, no emotiva. No hem de fomentar unes cures senzillament existencialistes, de la mama que cura, ni d’una cura de gènere ni merament emotiva, no. Parlo d’una cura travessada per la justícia, i per la universalitat, no de paradeta. Hem de ser capaços de conjugar bé.

Com? 

Universalisme interactiu, donar-li la veu a l'altre! És l'única manera de conèixer la seva història i de saber respondre a la seva demanda de cura! Dona-li la veu a l'altre, deixa'l parlar i explicar. Dona-li la paraula no només perquè et respongui les preguntes que li fas, sinó perquè te les qüestioni. Als serveis socials els dic que pregunten massa. Els fan un organigrama i potser aquestes persones que atenen no volen parlar tant. El concepte glocal, que es va posar de moda i ara ja no ho està, per a mi és molt important. “Pensa globalment, però actua localment”. Tu no pots desconsiderar que l’acció local té conseqüències globals. Tu no pots treballar el fet local, per exemple, atenent els joves migrants no acompanyats sense pensar què fa el Rei de Marroc. Aquest nen de 14 anys està directament relacionat amb el Rei. Has de mirar quines estructures hi ha al Sàhara perquè les famílies paguin el que estan pagant per enviar aquestes criatures aquí, on acaben tenint una vida molt trista. Com li dic al meu pare que s’ha venut la terra o el ramat que torno perquè aquí no hi ha futur? Què faré? Robar mòbils per enviar-los alguna cosa allà? Té la seva lògica, no?

“Donar-li la veu a l'altre! És l'única manera de conèixer la seva història i de saber respondre a la seva demanda de cura!“ | Sira Esclasans

 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article