“La gran batalla és com recuperem la consciència de la classe treballadora”

Cristina Allué  @crisallue 
Mar Barberà Heras  @mbarberaheras 

Diosdado Toledano s’endinsa en el seu passat com en un abisme. Ens mira sense veure’ns mentre l’entrevistem, i les mans, de vegades, li tremolen. La veu, però, no li trontolla. Quan li demanem en quin moment se li desperta l’activisme i li recordem el seu passat com a sindicalista, ell viatja molt més enrere. “Abans, abans… La meva presa de consciència va ser la meva família, que va lluitar contra l’alçament militar de Franco”, s’atreveix a dir. I, de cop, sembla haver obert un forat d’on els records no paren de brollar. 

Ell, que ha estat un dels impulsors de la ILP de la Renda Garantida i ara s’entesta a fiscalitzar el Govern, perquè considera que no gestiona bé les prestacions ni és prou transparent, és impulsor també de la precursora Coordinadora d’assemblees de treballadors en atur de Catalunya i participa, alhora, en les protestes de Marea Pensionista. Diu que la lluita social li aporta “pau interna”. “Quan un és conscient de quins són els seus objectius, i sap quines són les implicacions i les conseqüències, s’adona que forma part d’un tot, d’una humanitat, que no està aïllat. És una satisfacció múltiple”, confessa. El seu exemple és el de tota una generació.

Així, el sindicalisme el va fer militant i activista?

Va ser abans, abans… La meva presa de consciència va ser la meva família, que va lluitar contra l’alçament militar de Franco. El pare era membre de les joventuts socialistes, a Cuenca. Quan va haver-hi l’alçament, es va escapar de casa per combatre els franquistes. Va col·laborar amb les brigades internacionals a València com a mecànic d’aviació, sobretot amb la Unió Soviètica. La mare era republicana, d’esquerres. I l’avi era secretari d’UGT al seu municipi.

“De forma natural, em penso que sempre he percebut la lluita contra un ordre injust com quelcom que havia de fer”

I vostè ja de ben petit es va oposar al règim franquista?

Quan tenia vuit o nou anys, li vaig preguntar al director de l’escola per què volien que en un acte de la Falange hi hagués un infant que fes la lectura. Els vaig dir que de cap manera. Fins i tot el pare em va dir que m’havia passat! “Mai no faré res pels enemics”, em vaig dir.

D’aquell gest de rebel·lia infantil va néixer un compromís i una lluita, vol dir?

Sí, em vaig anar comprometent. I quan vaig entrar a l’Escola Industrial a estudiar Enginyeria, el pas natural va ser ajuntar-me amb gent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de Barcelona. En tot aquest procés de reflexió política, de seguida em posiciono a favor de les idees comunistes, però no estalinistes. El meu pare sí que era de tradició estalinista. I aquí sí que hi va haver una rebel·lió interna. Llavors, com a conseqüència de la repressió, he de marxar de casa i fer treballs precaris. És quan prenc consciència de què és l’explotació… Vaig ser un dels fundadors de CC.OO juvenils... De les reunions clandestines que fèiem darrere del Tibidabo o a la Floresta en sortien activitats i comissions de barri...

Participava en moltes activitats clandestines?

Sí, i vaig començar a treballar a la Pegaso. Allí, vigilava que totes les màquines funcionessin. Aquesta feina em permetia recórrer tota la fàbrica, per la qual cosa era una joia per a CC.OO. Però al final, els franquistes em van clissar. El dia que em van venir a interrogar, els companys em van avisar. Sabia que, si m’agafaven, posava en perill a altres camarades. Em vaig escapar.

I què va fer aleshores?

Anys més tard, vaig entrar a treballar SEAT a través d’una empresa prestadora. Jurídicament, el prestadorisme era il·legal i, si es demostrava que un treballador estava en aquestes circumstàncies, es penalitzava l’empresari. Vam lluitar perquè tots els treballadors passessin a ser plantilla fixa. Ho vam aconseguir amb anys de lluita. També vam demanar que els treballadors represaliats que havien hagut de fugir de la fàbrica a la clandestinitat tinguessin dret a ser fixos. Era el meu cas.

“El compromís de lluita el prens perquè vols assolir uns objectius, no perquè el dia de demà et donin alguna cosa a canvi”

Va ser represaliat, doncs?

Sí, i vaig haver de marxar a França com a refugiat polític. La primera vegada, gent de CC.OO ens vam reunir clandestinament a Sant Boi de Llobregat i ens van detenir. Ens van interrogar, però els companys vam plantejar bé la coartada i ningú no va cantar. Van posar en llibertat a tothom menys a mi, perquè ja tenia historial, i em van dur a la Model. Al cap d’una setmana de presó preventiva em van deixar en llibertat. I, pocs mesos després, vaig anar a fer el servei militar. Allí, vaig fer resistència simbòlica i vaig ajudar a organitzar el comitè de soldats. Al final, em van agafar per interrogar. Jo sabia que a l’exèrcit, mentre no hi hagués judici, entraria a la presó militar. Aleshores vaig decidir escapar de nou. Vaig tenir molta sort. Vaig anar a casa els pares, em vaig canviar de roba i… així vaig passar a la clandestinitat. Vaig estar amagat durant un any gràcies, entre altres, a l’estructura del comitè de soldats, que em va ajudar. Un cop a França, vaig decidir tornar clandestinament a Espanya per fer missions polítiques.

Amb la perspectiva dels anys, què és el més important que va aprendre?

De forma natural, em penso que sempre he percebut la lluita contra un ordre injust com quelcom que havia de fer. No he pensat mai que pel que jo he lluitat se’m deuria alguna cosa, i m’he trobat amb casos de gent que sí que s’ho pensa. El compromís de lluita el prens perquè vols assolir uns objectius, no perquè això obligui els altres a compensar-t’ho, no perquè el dia de demà et donin alguna cosa a canvi.

I un cop va tornar a l’Estat espanyol i es va reincorporar a SEAT, va seguir lluitant?

Sí, hi torno i aconsegueixo entrar a treballar a SEAT Martorell, després de conquerir l’amnistia laboral amb Armando Varo i altres companys de la fàbrica. En aquell moment estava a CC.OO, però amb els anys vaig acabar a la CGT… Vaig estar dins el moviment sindicalista fins que em vaig jubilar. Però també vaig participar en les campanyes contra el Banc Mundial, en les primeres marxes dels aturats de l’any 1994, en els Fòrums Socials Mundials… He estat implicat en totes les batalles habidas y por haber. El que més em va marcar, però, és el sindicalisme a SEAT. El sindicalisme d’aleshores, però, té poc a veure amb el d’ara...

***

Diosdado no amaga que és un home de conviccions fermes. De fet, ell mateix reconeix que a Marea Pensionista gran part dels que protesten són “quadres activistes del sindicalisme que va lluitar sota la dictadura, gent que té un alt nivell de consciència de classe”. “Aquests pensionistes saben que el pacte a què van arribar els sindicats amb els governs successius per allargar la jubilació, quan hi havia un atur juvenil terrible, és una brutalitat. Als anys 90 va haver-hi una campanya per desmuntar les pensions públiques i alimentar les pensions privades amb falsedats i en col·laboració amb els sindicats, que obtenien beneficis. S’ha de tenir molta barra”, assegura. Per aquesta raó, els moviments socials s’organitzen al marge dels sindicats majoritaris, que, consideren, “s’han deixat comprar”.

Són útils els sindicats avui dia?

Per a mi, el sindicalisme, mentre hi hagi una relació d’explotació, té tot el sentit del món. Però, ara, no està a l’altura...

Per què?

Per exemple, quan vaig reingressar a SEAT, vaig viure tots els intents d’expedients de regulació, el conflicte amb la FIAT… I, en aquella època, fèiem assemblees diàries on parlàvem dels problemes de la fàbrica, i també de problemes socials. Diàries! Aquest funcionament, ara, no existeix. Tota aquesta pràctica assembleària va anar desapareixent.

“El sindicalisme, mentre hi hagi una relació d’explotació, té tot el sentit del món. Però, ara, no està a l’altura...”

Que vostè acabés a la CGT, quan venia de CC.OO, té relació amb aquesta crisi dels sindicats de què parla?

Va haver-hi una situació a la fàbrica que ho va motivar. En anys de molt d’atur, l’empresa contractava amb la col·laboració dels sindicats... Aquesta gestió de la contractació era absolutament clientelar, gens democràtica, perquè només afavoria que fills de treballadors s’hi incorporessin. No responia a criteris de justícia… i uns companys i jo ens hi vam oposar i ens van expulsar del sindicat. Aleshores, vam intentar fer un sindicalisme més combatiu.

Considera que el que va passar a SEAT amb els sindicats majoritaris és el que està passant, ara, en altres empreses?

Sens dubte va ser un punt d’inflexió. Va suposar que SEAT, que en aquell moment estava a l’avantguarda del sindicalisme, cometés massa faltes. Per a un treballador, que contractin el seu fill significa doblar els ingressos a casa. I gent amb consciència de classe, fins i tot d’esquerra comunista, ho accepta, calla, entra en el joc. És molt pervers. Aquesta mena d’acords entre sindicats i empreses van pervertir una part de la classe treballadora. Aparentment els sindicats sembla que tinguin poder, però el poder real el té l’empresa, que és qui contracta.

I què fa l’empresa?

Utilitza les vies clientelars per finalment afavorir el sindicalisme que pot ser més afí als seus interessos. A SEAT, per exemple, la UGT facilitava exàmens als seus afiliats abans del concurs per ascendir de categoria... Més endavant, l’any 2005, la patronal va preparar un ERO que va afectar 660 contractes, tot en col·laboració amb el govern tripartit. Un d’ells vaig ser jo. En aquella neteja, que al final va ser fraudulenta, tal com demostra el nombre tan important d’acomiadaments que van obtenir la sentència de nul radical als jutjats civils, els dos sindicats majoritaris col·laboraven en l’elaboració de la llista d’acomiadaments… I això alimenta un seguit de corrupteles a poc a poc i provoca una certa desmoralització.

“Els processos d’explotació, la injustícia, les desigualtats són el que fa que la gent, més tard o més d’hora, no s’ho empassi tot”

Però també va haver-hi molts joves que no despertaven esperances a ningú que s’hi van rebel·lar, contra aquestes pràctiques.

Sí, quan es va signar l’acord de l’ERO els treballadors van aturar la fàbrica espontàniament i van anar a buscar els dirigents sindicals per estomacar-los! I ells es van amagar! Fins i tot van arribar a sortir de la fàbrica per aturar l’autovia. Tota aquesta generació de gent jove, que semblava que s’ho empassava tot, no s’ho va empassar. Els processos d’explotació, la injustícia, les desigualtats són el que fa que la gent, més tard o més d’hora, prengui consciència. Ells ho van fer. En aquella època, a més, ja manteníem vincles amb diferents col·lectius: amb educació, amb altres fàbriques…. Aquesta solidaritat la vam aprendre del moviment obrer i, ara, s’ha abandonat. Tota aquesta degradació es va anar generalitzant i així s’explica el que ha vingut després, com els escàndols dels ERO d’Andalusia... I això és només la punta de l’iceberg d’aquestes pràctiques clientelars i corruptes. Els sindicats que havien d’haver convocat manifestacions davant les reformes i contrareformes laborals no les han convocat. Les últimes vagues generals són de 2012. És gravíssim…

I com es reverteix aquesta crisi de valors i ètica?

Una de les grans batalles que tenim, ara i en el futur, és com recuperem la consciència i l’apoderament de la classe treballadora per permetre que la força que té es pugui expressar i aturi la violència del sistema actual. Si no aconseguim respondre’ns-ho, no hi haurà manera. La corrupció ha arribat a un grau enorme.

***

La primera vegada que vam escoltar Diosdado Toledano va ser en una de les assemblees que els promotors de la ILP de la Renda Garantida organitzen periòdicament a la seu de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB). A la reunió, ell duia la batuta i repassava cada cas amb cura: les prestacions dels companys que no s’havien resolt, els motius pels quals no s’havien resolt, si l’administració havia incomplert terminis, si no havia respost… En un moment de la conversa, una de les persones que hi participava va demanar, desconcertada i desesperada, com resoldre la seva situació. “Calma. Aquí estem per ajudar-nos, no per fer teràpia. Haurà de prendre paciència. No està sola. Anirem a poc a poc i ens en sortirem”, li va dir Diosdado. Ni la va victimitzar ni la va compadir. Aquell comentari, lluny de ferir-la, la va fer forta, la va dignificar, la va emancipar.

“Per a què hi hagi una veritable transformació és necessari que hi hagi una rebolcada dins del moviment obrer”

Són els moviments socials els que impulsen la mobilització, ara.

Sí, és clar. Un exemple? Els riders. Malgrat tots els intents de precarització, la gent no és ximple, s’ha mogut i es mou. Un altre exemple? Els taxistes. Un sector tan conservador s’ha enfrontat a la lògica neoliberal del sistema, al capitalisme nu i cru, que promou la desregulació total de les relacions laborals amb el suport de la Unió Europea. Malgrat les dificultats, malgrat que els sindicats no estan a l’altura, no obstant tot això, es van generant elements de resistència i resposta. És evident, però, que tot això és insuficient per revertir determinades dinàmiques, per crear un veritable canvi en la correlació de forces.

I què caldria per a una veritable transformació?

Perquè hi hagi aquesta transformació és necessari que hi hagi una rebolcada dins del moviment obrer.

S’atreveix a dir com i quan es podria produir?

Tant de bo tingués una bola màgica per saber-ho! Però entenc que hem de treballar en aquesta direcció dins dels moviments socials: prenent iniciatives, transformant, creant correlació de forces perquè es generin corrents crítiques dins dels sindicats que puguin ser la base per a un nou sindicalisme. El que passa és que els petits sindicats estan tots enfrontats. I no són capaços d’unir-se i de condicionar intel·ligentment als grans. I no s’ha de confondre mai els dirigents sindicals amb la base sindical. Quan ho confons, et sectaritzes i t’aïlles del conjunt de treballadors.

Promoure una mobilització de base, però aquest cop amb els moviments socials al capdavant?

En els moviments socials hi ha un procés més obert, més assembleari. No existeixen aquestes jerarquies dels sindicats, però sí que hi ha persones reconegudes que són influents. Els mateixos que hi participen els reconeixen una vàlua i saben que vehiculen un discurs que és compartit. A més, aquestes persones reconegudes generen un gran respecte, perquè no tenen interessos ni es deixen comprar.

Aquest és el gran canvi?

Sí. I tota aquesta educació col·lectiva es va acumulant. Les dificultats originades per la degradació dels grans sindicats no signifiquen que la societat no sigui capaç de respondre i rebel·lar-se. Mira el 15-M, les Marxes de la dignitat... El problema és que aquests moviments, si no hi ha una estructura mínima permanent, no es mantenen.

“Si no hi ha una estructura mínima permanent, els moviments socials no es mantenen. Cal més coordinació i solidaritat”

Com haurien de fer resistència permanent aquests moviments?

Cal més coordinació, més solidaritat i una estructura encara més horitzontal. A Catalunya estem impulsant un espai que anomenem No més precarietat, on els moviments socials ens coordinem: Marea Blanca, el moviment pensionista, les Kellys… Cadascun d’aquests moviments socials xoca amb el sistema empresarial i s’ha autorganitzat i ha escapat del control dels grans sindicats i, per descomptat, dels grans partits. És necessari que tots aquests col·lectius tinguin un suport mutu, per interaccionar, per buscar objectius comuns. També ens hem reunit amb les formacions polítiques més afins per exposar-los aquesta necessitat transversal. Fins i tot va haver-hi voluntat per part d’alguns d’aquests partits d’assumir les nostres reivindicacions dins dels pressupostos… Però els pressupostos no s’han aprovat a Catalunya. Si no hi havia resposta a les nostres demandes, volíem convocar una manifestació, però pel mig es van convocar de nou eleccions. Aquest avançament té un efecte desmobilitzador en l’àmbit social i mobilitzador en l’àmbit polític.

Sempre, però, cal mantenir una distància amb el sistema de partits, no?

En la mesura que puguem, els moviments socials hem de buscar, sistemàticament, elements d’unió, però marcar autonomia. Un exemple negatiu han estat les divisions que hi ha hagut en la lluita pel dret a un habitatge digne. Esperem que aquestes diferències es puguin superar en el 1er Congrés de l’Habitatge d’aquest 17 de novembre de 2019. Si no deixes clar que la teva estructura és autònoma, generes moltes desconfiances. Són necessaris acords de col·laboració entre els moviments socials, com el que van signar fa anys la PAH de Barcelona amb la Coordinadora contra l’atur a Catalunya.

Serà la solidaritat dins els moviments socials la que farà encoratjar la ciutadania?

Potser hem de patir una agressió de tal magnitud que ho regiri tot. En certa manera, al final, la precarització i l’atur també han estat forces desmobilitzadores... Un treballador que té un bon sou prefereix mantenir-lo a buscar-ne un altre més precari. Si el moviment obrer no està organitzat, tenim una gran peça que falla a l’hora d’oposar-se a tota l’ofensiva neoliberal. A més, el poder real que té la classe treballadora es demostra quan paralitzes la producció. Si poses en risc els beneficis empresarials, els obligues a negociar. Amb les manis no afectes el poder econòmic. En tot cas, té un efecte més aviat simbòlic, propagandístic.

“Si poses en risc els beneficis empresarials, els obligues a negociar. Les ‘manis’ només tenen efecte simbòlic, propagandístic”

Potser la ciutadania també hauria de mobilitzar-se per uns valors, no només quan afecta a la butxaca.

Hi ha d’haver també un detonant, no només un problema de diners. Si en lloc de qüestionar-te el sistema, penses que el sistema durarà eternament... Això és una qüestió de valors, de consciència. Si pensem en la gènesi del moviment obrer, hi havia un projecte social de transformació, de superació del capitalisme. Ara, els sindicats han abandonat aquestes idees, però el capitalisme com a problema segueix existint. Amb un sistema com el que tenim, basat en mecanismes de precarització i explotació, arribarà un moment que o explota o viurem en un context social terrible. Si els poders fàctics aconsegueixen fer el que vulguin, patirem actituds agressives, fins i tot militaristes. I si no hi ha una classe treballadora que ho reequilibri... Ho hem viscut amb Trump. Són escenaris que no podem descartar. Per aquest motiu, el paper de la classe treballadora continua sent, per a mi, essencial. I no ho dic des d’un sentiment d’enyorança o malenconia. No. Simplement, estic convençut que no hi ha una altra via. Per poder donar un canvi qualitatiu en la correlació de forces, s’ha de mobilitzar la classe treballadora: 19 milions de persones, amb les seves famílies, són la majoria social.

La consciència implica sacrifici, i no sembla que ens preparin per sacrificar-nos.

Quan t’organitzes, saps que t’arrisques. Però tot és una aposta col·lectiva de futur. Quan la gent és conscient de la força que té, és impressionant, és increïble. L’actitud, la força, la fermesa... La lectura és que, si no lluites, ho has perdut tot.

Però pots perdre… com et recomposes quan perds?

Quan tens un propòsit, has de saber quina correlació de forces tens. A SEAT, si no teníem un seguit de garanties que podíem guanyar la batalla, no ens hi ficàvem. Si planteges una batalla, cal que hi hagi possibilitats de guanyar. Si no, és autoengany. S’ha d’avaluar objectivament la situació: quina consciència social hi ha, quins mecanismes tens de convèncer l’altre, de dissuadir… Si tu tens un propòsit, has de tenir també un projecte atractiu. I quan va guanyar l’esquerra en aquest país? Quan va haver-hi una aliança amb un projecte de transformació al conjunt de l’Estat. És així com pots destruir la dreta més retrògrada. El 15-M va propugnar per un procés constituent a tot l’Estat amb ruptura amb la monarquia i el règim de la Transició. Jo mateix vaig presentar la idea del procés constituent a una executiva federal d’Izquierda Unida, però no cal només aquest compromís, sinó que cal engegar-lo.

Com fer-lo efectiu?

Per tirar-lo endavant, t’has de mobilitzar, has de remoure la societat. O basteixes una estratègia com quan es va proclamar la Segona República, on tots els ajuntaments importants del país es posen d’acord, o hi ha un procés de masses, de baix a dalt. I hi ha ciutats per fer-ho: Barcelona, Madrid, A Corunya, Saragossa, Cadis, us atreviu a cridar la gent al carrer? Durant el 15-M, podien tenir força, perquè despertaven il·lusió, però cap no ho va fer. És clar, quan cap no s’atreveix en aquestes circumstàncies, vol dir que la cosa no està prou madura com per obrir un conflicte obert.

“La pitjor lluita és la que no fas, sí, però si lluites, cal fer-ho amb valor, amb perseverança i també amb intel·ligència”

Cal tenir una estratègia.

Sí, ens hem de plantejar el contingut d’aquest procés constituent. En la meva opinió, hi ha d’haver un blindatge dels drets socials davant del liberalisme i un aprofundiment dels mecanismes democràtics. A Itàlia tenen capacitat de fer referèndums vinculats, per què aquí no? Cal un model a l’Estat que reconegui el dret a l’autodeterminació. I això significa que l’endemà s’ha d’exercir? Dependrà de si la població entén que la construcció d’aquest projecte comú té un seguit de garanties democràtiques i socials, on els elements que poden haver-se acumulat de discriminació poden ser superats amb una fiscalitat justa i solidària, on tothom sent que està millor. És clar que s’ha de poder fer.

I si perds la batalla, malgrat tot?

Si en les negociacions cometia un error per a la plantilla de SEAT, jo sabia que afectaria a moltes persones, eh. La pitjor lluita és la que no fas, sí, però si lluites, cal fer-ho amb valor, amb perseverança i també amb intel·ligència. Si per una estratègia irresponsable hagués dut a una derrota als meus companys, hauria dimitit de les meves funcions.