“Si l’educació es converteix en una competició que segrega, ja no serveix per transformar”

Belén Tascón | Presidenta de FaPaC

Bona part de la mobilització social dels darrers anys ha estat protagonitzada per la comunitat educativa. Aquest col·lectiu, tan divers i heterogeni com la societat mateixa, no ha deixat de lluitar amb fermesa i determinació per denunciar l’agressió administrativa que, segons el moviment, ha patit l’escola pública. Les retallades, unes ràtios d’alumnes per aula molt per sobre del que recomana la llei, una segregació escolar cronificada, l’augment d’hores lectives dels docents, el miler de barracons que no minva i un llarg etcètera han fet trontollar el sistema que havia de garantir el dret dels infants catalans a rebre una educació de qualitat sense tenir en compte l’estatus social de les seves famílies.  

Dins del moviment, la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnat de Catalunya (FaPaC) ha estat clau per conduir la lluita amb fermesa. La FaPaC ha posat sobre la taula, amb dades i informes, el que consideren que és l’enderrocament del sistema educatiu i ha fiscalitzat les polítiques del Departament d’Educació i de l’administració. Són les famílies d’aquests infants les que cada dia, entre setembre i juny, omplen les aules d’oportunitats. No deixaran que cap persona els prengui el futur.

“L’educació no és només l’educació del meu fill o filla, sinó que és la de tots els fills”, diu Belén Tascón, presidenta de la federació. Està convençuda que entendre aquesta afirmació és el pas necessari per assolir un compromís social envers l’educació. La seva trajectòria personal traça el camí col·lectiu que ha viscut el moviment educatiu. Vinculada, primer, a les comissions contra les retallades de l’escola dels seus fills, després passa a la Xarxa d’Escoles Insubmises a la LOMCE (XEI), a l’Assemblea Groga de Gràcia i, d’aquí, a la FaPaC, on és la presidenta des de fa dos anys.  

Viure en primera persona les retallades va fer esclatar el seu desig de defensar l’educació pública?

L’any 2012, els meus fills estaven fent l’etapa d’infantil, i en aquell moment es van crear comissions contra les retallades a moltes escoles públiques. Aquestes retallades van suposar, per exemple, que no es cobrissin les baixes dels docents per substitució, que pugés el nombre d’hores lectives dels mestres i que comencessin a desaparèixer molts recursos que fins aquell moment pensàvem que formaven part del sistema públic. A més a més, el 2013 s’aprova la LOMCE. Aleshores vam adonar-nos que, tot i que l’anterior llei educativa, la LEC, també tenia un biaix neoliberal, la LOMCE feia un tomb cap a la dreta encara més profund.

“Els mecanismes d’avaluació com les revàlides són els que permeten separar i segregar l’alumnat”

La resposta social contra la LOMCE va ser molt forta. Què suposava aquesta llei?  

A molts centres vam fer barrera contra la LOMCE perquè era un instrument que ens semblava que canviaria massa el sistema educatiu, sobretot pel que fa a les proves externes, a les revàlides... Aquests mecanismes d’avaluació són els que permeten, en les polítiques neoliberals, separar i segregar l’alumnat per diferents motius. Quan el meu fill va entrar a l’escola —Ara té 12 anys. Per tant, no fa tant de temps!—, el centre no t’informava dels resultats de les proves bàsiques que ara utilitzen com a reclam per posicionar el centre en comparació a altres centres. Les escoles i els instituts han entrat de ple en aquest mercadeig per aconseguir alumnes, malauradament motivat pel fet que hi ha reduccions de places per baixa natalitat i es tanquen grups escolars. 

Com va intentar la comunitat educativa fer front a la LOMCE?

Amb un grup de mares de l’escola Patronat Domènech vam crear la Xarxa d’Escoles Insubmises a la LOMCE, coneguda com la XEI, amb la idea de crear espais per discutir i fer resistència a certes mesures que entraven en vigor amb aquella llei. Entre altres, lluitàvem contra la disminució de la democràcia escolar, contra la reducció del pes del consell escolar com a òrgan consultiu no decisiu, la qual cosa fa perdre espai comunitari. I també vam decidir fer boicot a les proves bàsiques. A partir d’aquí, vaig unir-me a l’Assemblea Groga de Gràcia, on segueixo vinculada, perquè crec en la lluita col·lectiva i entenc l’educació com una comunitat que aplega docents, alumnat i famílies.

Tot i la denúncia social contra les retallades, la manca d’inversió no només no s’ha revertit, sinó que s’ha cronificat. Les retallades van ser una excusa per desafavorir l’escola pública? 

L’educació va viure un moment molt complicat amb les retallades i és cert que hem notat un abans i un després. Ara que han passat més de set anys, la situació encara és molt complicada, i ho hem naturalitzat. Si ho mirem amb perspectiva, les retallades, més que una manca de recursos financers de les administracions públiques, han estat una excusa per implementar una sèrie de polítiques neoliberals. Per introduir-les, van fer servir el context de crisi. 

“Les retallades en l’escola pública han estat una excusa per implementar una sèrie de polítiques neoliberals”

Catalunya és una de les regions d’Europa on menys s’inverteix en educació, segons diversos estudis. Hi ha recorregut polític per revertir les retallades? 

Catalunya ha perdut pistonada. A més, crec que les retallades en educació no han estat l’efecte col·lateral d’una crisi, sinó que, al final, hi ha uns àmbits socials que interessa salvaguardar o potenciar i n’hi ha uns altres que no. Aquesta és la realitat. L’únic moment que sents parlar els polítics d’educació és just abans de les eleccions, no després. En general, m’agradaria tenir una altra classe política. Potser ho aconseguim en la mesura que vagi entrant gent nova al tauler polític, però crec que hi ha una manca de sensibilitat vers l’educació. Ara, només calen dues legislatures per carregar-se el sistema educatiu: el pressupost per alumne no augmenta, l’alumnat amb necessitats especials està desatès, perquè fa dos anys que s’ha aprovat un decret que no s’aplica i l’escola inclusiva no arranca mentre tinguem centres segregats... Les persones amb discapacitats han de ser separades de la resta? I quan siguem adults i ens trobem una persona amb diversitat funcional pel carrer, com reaccionarem?

Però no creu que potser el Departament d’Educació improvisa davant la urgència o l’emergència?

No hi ha improvisació. Potser algunes mesures es treballen per superar una urgència determinada, però al darrere sempre hi ha una política. Per exemple, el decret llei que canvia la titularitat dels centres educatius, i que està pensat perquè els centres educatius de titularitat municipal i privada s’incorporin a la xarxa de centres de la Generalitat. En aquesta normativa hi ha un article que diu que el personal d’aquests centres mantindrà les seves condicions laborals. Per tant, dins un mateix centre educatiu, hi podrà haver professors amb diferents règims laborals. Un altre exemple? Ara, després de les protestes socials, resulta que el Govern sí que planteja un procés participatiu perquè les persones decideixin com s’ha de fer la nova Llei de concertació de serveis d’atenció a les persones. Ara! Això és postureig! És una darrere l’altra!

Belén Tascón creu que l’escola pública catalana està en perill: “S’estan introduint en la política educativa instruments que tenen un caire neoliberal”, adverteix | Sira Esclasans

Què defensa principalment la FaPaC?

Defensa l’educació pública, dins de les polítiques públiques, impulsada per l’administració pública. Aquesta defensa ens ha de permetre que tots els nostres infants i adolescents tinguin una educació que els formi com a persones, perquè es puguin emancipar i transformar la societat des de la inclusió. Per això, necessitem que aquesta educació sigui de qualitat i que hi hagi una aposta per la política pública. Fer-ho des de l’administració pública és l’única manera de garantir que el sistema sigui inclusiu i que generi cohesió social en el futur. 

Una educació que vagi més enllà dels continguts i el currículum.

L’educació no és només l’educació del meu fill o la meva filla, sinó que és la de tots els fills. Això és important tenir-ho clar, perquè de vegades defensem un àmbit concret en un temps concret, però hem de lluitar perquè també en el futur hi hagi cohesió social. Hem d’educar persones que puguin viure lliurement i emancipar-se, i que puguin transformar la societat des del punt de vista de la justícia social. No tot s’hi val. L’educació no és només una suma de competències i coneixements. Potser per al meu fill és important, però no per a tota la societat. 

“Si no fas una política inclusiva, al final el que tens és segregació, sigui per capacitats, per ingressos econòmics, per origen o per religió”

I no estem lluny d’aconseguir aquest model? 

El que necessitem és que les polítiques educatives siguin transformadores i que estiguin fetes per tots i per a tots. És a dir, cal fer tot el contrari del que s’està fent fins ara. Ara, s’estan introduint en la política educativa instruments que tenen un caire neoliberal i que busquen que hi hagi una diferenciació de l’alumnat. Aquestes mesures mercantilitzadores creen competència i provoquen privatitzacions, endògenes al sistema, com són les externalitzacions que es volen implantar amb la Llei Aragonès. Amb aquest projecte de llei, el que estan fent és crear instruments per reproduir aquestes polítiques neoliberals.

Els resultats d’aquestes polítiques es carreguen els pilars de la mena d’educació que defensa la FaPaC? 

Totalment. Estem veient els riscos que aquestes polítiques tenen aquí, però si les extrapolem a altres països, com Gran Bretanya o Xile, veiem quins són els resultats. La FaPaC pensa que així no anem bé. No s’està construint una societat més cohesionada, sinó tot el contrari. Els efectes col·laterals de l’aplicació d’aquestes polítiques ja els podem copsar. La segregació escolar és una de les principals conseqüències. Si no fas una política inclusiva, al final el que tens és segregació, sigui per capacitats, per ingressos econòmics, per origen o per religió. Viure en societats molt segregades, tal com s’ha vist a Amèrica Llatina, produeix índexs alts d’inseguretat, per exemple. Si l’escola es converteix en una competició per assolir unes fites, l’educació ja no serveix per transformar socialment, sinó per fer competir els infants i segregar-los. 

La doble xarxa de centres públics i concertats seria la constatació que l’escola segrega?

Hi ha una doble xarxa perquè, en un moment donat, una divisió que havia de ser acotada en el temps s’ha institucionalitzat. S’ha utilitzat l’instrument de la lliure elecció de centre perquè aquesta doble xarxa es croniqui. I per què necessites que hi hagi doble xarxa? Per separar els individus. Està clar! Educació pública i educació concertada són molt diferents i totes les dades que tenim a través dels estudis així ens ho demostren. El 85% dels infants amb necessitats educatives estan a l’escola pública. El 90% de les persones migrades estan a la pública. Aquesta separació, que és causada per l’existència de la concertada, el que fa és escollir els companys dels meus fills. 

Alumnat de primera i de segona?

S’està justificant l’existència d’aquesta doble xarxa per privilegis, no per drets, i això és molt important tenir-ho en compte. Tal com diu la Constitució, tota persona té dret a escollir una escola per tal que el seu fill sigui educat en els valors i la moral que la família consideri adients. A l’escola pública les famílies ja poden escollir entre quatre religions diferents. Ho pots fer. Per tant, aquesta doble xarxa ja no té sentit.

“L’escola concertada s’ha naturalitzat, però és l’origen número u de la segregació”

Llavors, per què les famílies encara escullen centres concertats com a primera preferència? 

Perquè vols que el teu infant rebi una educació diferenciada i només es relacioni amb determinats infants. És una elecció elitista, i això no ho hem de pagar entre tots! L’escola concertada s’ha naturalitzat, però és l’origen número u de la segregació. Alhora, ens trobem que en totes les polítiques que engega l’administració per dir que està fent coses, com el Pacte contra la segregació escolar, no es té en compte l’impacte de l’escola concertada. I si no canviem la realitat, si no trenquem aquesta doble xarxa, ja pots fer tot el que vulguis que, al final, els resultats seran els mateixos. A Catalunya els interessos de l’escola privada i concertada tenen molt de pes. És el poder qui la manté! 

En inclusió educativa tampoc s’ha avançat gaire? 

Del decret de menjadors que volia impulsar el Govern només n’hem començat a parlar amb el Departament des d’aquest setembre de 2019. És increïble! Et deien que no ho podien fer de cap altra manera, que ja els agradaria a ells poder-ho fer millor! Disculpa? Nosaltres volem un model que sigui inclusiu, perquè en aquests moments és un drama: els alumnes no es poden quedar a l’escola a dinar perquè la conselleria no hi destina prou recursos. Això és una injustícia social! Per tant, volem un sistema educatiu que sigui universal per a tothom i que arribi a ser gratuït. I que la gestió sigui directa. I som ben conscients que hi ha un abans i un després d’aquestes polítiques, que han empitjorat. Sembla que no passi res, però sí que passa, almenys en educació: entre l’any 2010 i ara, hi ha hagut molta retallada pressupostària, molta més segregació. Ho estem patint dia a dia!

Però, alhora, potser aquest context negatiu ha servit per aprofundir en les demandes i exigir canvis més transformadors? 

Hi ha una diferència entre fer activisme perquè hi ha una injustícia concreta que fer aquest activisme perquè vols que el sistema canviï de dalt avall. Aquesta lluita, aleshores, té una finalitat que no és només anar en contra d’alguna política concreta o d’alguna administració, sinó que et posiciona com a societat civil per dir: “Ei, això no m’agrada, perquè m’agrada una altra cosa”. Pensar així implica tot un canvi de paradigma. Moltes vegades no som capaces de visualitzar el model que ens agradaria i acabem pensant que el model que ens agradaria és el que ja tenim. 

“Els activistes hem de conciliar amb moltes coses i la intel·ligència ha de ser professionalitzada i col·lectiva”, defensa Tascón | Sira Esclasans

***

La FaPaC va néixer fa 42 anys, i, tot i que sempre ha estat una entitat amb pes en l’àmbit educatiu, és arran de les retallades que ha esdevingut clau per teixir i dirigir part de la resposta social dels milers de persones que creuen indispensable salvaguardar el sistema de l’escola pública catalana. Part de la seva força rau en la seva independència econòmica. 

Les postures de la FaPaC són combatives i s’allunyen d’altres línies d’acció d’entitats més connivents amb el poder. Per què? 

La FaPaC té molta sort, perquè som una federació en la qual estan federades 2.350 associacions de famílies. Som una entitat molt gran i tenim l’avantatge que un percentatge important del nostre finançament és intern —i amb el qual donem assistència i serveis a les AMPA—. La representació que té la FaPaC a la primària i a l’etapa infantil és del 96% o 97% de les AMPA de les escoles públiques, un percentatge molt elevat que ens dona la musculatura necessària per no dependre exclusivament de les subvencions de les administracions. A més, aquesta independència de recursos ens permet tenir un petit equip de professionals que cada vegada tenen més pes, ja que a la FaPaC pensem que l’activisme s’ha de professionalitzar. Els activistes hem de conciliar amb moltes coses i la intel·ligència ha de ser professionalitzada i col·lectiva. Ara, a la FaPaC dominem el vocabulari de les lleis i, a més, tenim el personal per rebatre’l. 

“És important que els moviments socials exercim pressió en les polítiques que ens afecten d’una manera apoderada”

Per tenir més força per assolir els vostres objectius? 

És important que els moviments socials exercim pressió en les polítiques que ens afecten d’una manera apoderada. Volem fer propostes, perquè, si no, ens instal·lem en la demagògia. Necessitem rebatre l’administració des del treball i les dades contrastades i analitzades.

Heu sentit, doncs, que l’administració no facilita la interlocució? 

A vegades, penses: “Com ens poden negar això?”. Ens van arribar a dir que s’havia d’aprovar la Llei Aragonès, perquè la normativa europea t’hi obliga! Fins ara no ho recollia cap normativa i ara sí que ho fa? Si no arribem a tenir un suport tècnic, ens hagués anat ben malament, ens ho haguéssim cregut. I no haguéssim fet la nostra tasca, que és defensar el model d’educació públic. Ara, farem pressió, explicarem el perquè. No podem anar a parlar amb l’administració si no tenim tota la informació. Si ho fas, estàs venut! És trist, però és així.

Una organització amb tantes associacions federades té moltes veus? Com diria que es teixeixen aquestes aliances internes?

La FaPaC és una organització una mica complexa, en el sentit que formem part de l’entitat mentre els nostres fills són menors de 18 anys, per tant, no és un activisme que faràs sempre. I això et marca una mica, perquè aquest activisme està acotat en el temps. A la junta actual procurem que cap persona signi sola el discurs de l’entitat, que entenem que és col·lectiu. Fem l’aposta d’un lideratge sense lideratge. La construcció del relat ens ajuda a construir el lideratge. Hem d’abandonar els personalismes dins les organitzacions, perquè crec que fan més mal que bé. Al final, del que es tracta és de fer camí plegats. 

“No podem anar a parlar amb l’administració si no tenim tota la informació. Si ho fas, estàs venut!”

I si cada AMPA vol lluitar només per la seva pròpia escola? 

Ens passa a tots. Entres dins d’una organització perquè a la teva escola hi ha un problema determinat i… t’acabes implicant en una causa general. Descobreixes que la política educativa és més àmplia i que cal anar a l’arrel del problema. S’ha de diferenciar l’efecte d’un problema concret de la causa general. Per exemple, és diferent lluitar perquè els teus fills no estudiïn en barracons a oposar-te als motius pels quals hi ha tants barracons a Catalunya. Si no analitzes ni combats l’origen, no podràs solucionar el cas concret. En aquest sentit, lluitar només pel cas concret pot ser contraproduent. Potser aconseguiràs reduir el nombre de barracons, però, en fer-ho, reduiràs les places de tècnics en educació infantil, per exemple.

Per tant, cal pensar en el llarg termini per resoldre el curt termini? 

Si no som capaços de destinar el 6% del PIB en educació o que la inversió en educació no representi com a mínim un 20% del pressupost del Govern, l’únic que es pot fer és crear barracons, posar pedaços. Cal fer un pas macro per aconseguir diversos passos micro. Sempre cal anar jugant amb aquestes dues variables: en un sentit concret i en un sentit general. Si hi ha persones molt motivades només per una cosa en concret, com els menjadors o la segregació escolar, no ho farem bé. Hem de tenir una mirada més global, hem de pensar les polítiques amb una visió macro. 

En pocs anys la FaPaC ha esdevingut un actor rellevant. Com s’ha produït aquest canvi? 

La FaPaC no era un actor rellevant fa uns anys, efectivament. I s’ha anat construint un espai a poc a poc. Hem insistit i ens hem anat professionalitzant i també hem intentat marcar un discurs molt clar. Tot plegat es relaciona. I, de mica en mica, també hem començat a estudiar les normatives, com hem fet amb la Llei Aragonès. Això ens ha permès avançar i també connectar unes mesures amb altres. Analitzant la manera de fer del Govern ens hem adonat que anem cap a un model d’escola de titularitat pública, però de gestió privada. I ja sabem què implica això… ho hem vist en altres àmbits.

“Analitzant la manera de fer del Govern ens hem adonat que anem cap a un model d’escola de titularitat pública, però de gestió privada”

Per exemple?

Aquest novembre de 2019 hem presentat un estudi sobre els copagaments en educació, perquè un dia ens vam adonar que abans no existien, que les famílies no pagaven tant a l’escola pública com ara. Un altre exemple: per què l’entrada de la innovació a l’ensenyament és de doble velocitat en els centres educatius? Per què uns centres queden relegats en el vessant més assistencial i altres són més innovadors, tots dins de la mateixa xarxa pública? Altres exemples? La inclusió i l’emergència climàtica són els grans reptes que té per endavant la societat, i ambdós incideixen en l’educació. D’alguna manera, vas construint discurs i tot està interrelacionat. I vas creant aquest espai a mida que hi treballes.

És important treballar en xarxa amb altres moviments socials?

Fem activisme social i, per aquest motiu, hem d’estar al costat d’activistes d’altres àmbits. Cada vegada hi ha més interaccions perquè, al cap i a la fi, l’objectiu que tots tenim és viure millor. Cal col·laborar, en comptes de competir, com ens demana l’entorn laboral. La major part de moviments socials anem en aquesta línia. La FaPaC sempre ha estat al costat del Marc Unitari de la Comunitat Educativa (MUCE), al costat dels sindicats de docents. Sabem que no som autosuficients ni impermeables. Nosaltres parlem de comunitat educativa, on l’escola és el nucli de socialització, no només dels fills, sinó de les famílies. Sovint la xarxa veïnal també apareix en aquesta lluita, perquè tots portem els infants a l’escola.

Però, en general, costa teixir xarxes i estratègies conjuntes?

Ens costa a tots, sí. A vegades, com passa a les esquerres, ens costa posar-nos d’acord. Per sort, cada cop som més conscients que o anem plegats o no hi ha prou musculatura perquè cadascú faci la guerra pel seu compte. L’any passat va fer deu anys de la caiguda en borsa de Lehman Brothers. Totes les entitats socials vam preparar una publicació. No era fàcil, perquè cada entitat té la seva lògica, la seva manera de funcionar, però crec que en vam estar satisfets, d’aquella experiència. Cada vegada hi ha més gent que es posa en contacte amb nosaltres i cada vegada nosaltres ens posem en contacte amb més gent. Això té avantatges, és clar. Tot i que també és cert que sovint tens la sensació de solitud. 

“No hi ha tants activistes com perquè cadascú vagi a la seva! L’empatia és fonamental! Tant com la paciència i la generositat”

Com hauria de ser aquesta mirada conjunta, per incidir més i millor?  

Cada moviment té una cultura pròpia. És a dir, no té res a veure un moviment com el Sindicat de Llogaters, que acaba de néixer, amb un moviment ecologista amb més trajectòria. Tanmateix, ens n’hem d’adonar que el que ens uneix està per sobre de la cultura de cada organització. Crec que és possible, encara que a vegades costi. S’ha de ser generós i acceptar les diferències dels altres. És important deixar de banda l’ego i pensar en el resultat col·lectiu. Aquesta és l’aposta i no veig que hi hagi cap altra opció. No hi ha tants activistes en una ciutat com perquè cadascú vagi a la seva! I, a més, l’empatia és fonamental! Tant com la paciència i la generositat. Potser per assumir aquestes virtuds cal fer un aprenentatge: desaprendre algunes coses per aprendre’n unes altres. 

Què duu les famílies a fer activisme a la FaPaC?

A banda de les entitats que tenim federades, treballem perquè a nivell micro i local la FaPaC tingui presència. Per això tenim gairebé el 50% del personal tècnic repartit per tot el territori, amb l’objectiu de donar la prestació d’aquest servei des de la proximitat. Això suposa que les diferents motivacions de les persones es van canalitzant a l’àmbit local, a les AMPA, a les coordinadores de zona...  

Què aporta la lluita social a les famílies amb fills?

D’alguna manera, em plantejo: “Quina altra opció hi ha? No la veig”. Últimament s’estan donant molts canvis socials, com la precarització laboral que tots patim a diferent escala. Per tant, quina altra opció hi ha, si no és la d’intentar protegir la realitat dels teus fills o canviar-la perquè puguin viure amb un mínim de seguretat i dignitat, perquè pensin lliurement? Per a mi, l’única alternativa és lluitar des de la convicció que les coses poden ser d’una altra manera, que hem de canviar el sistema. 

“Hem de deixar els personalismes dins les organitzacions; fan més mal que bé” | Sira Esclasans

 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article