Una cursa de relleus

Hem demanat a l’equip que ha fet possible el ‘Social.cat’ aquests deu anys que ens expliqui com ha editat, coordinat, escrit i fet mil tasques per tirar endavant el mitjà

El ‘Social.cat’ és com una cursa de relleus. Una persona corre, edita, coordina, escriu, fa mil tasques alhora per tirar endavant el mitjà i, al final, acaba la carrera. Davant seu, n’hi ha una altra que corre, edita, coordina, escriu, fa mil tasques alhora per tirar endavant el mitjà i, al final, acaba la carrera. I davant seu, hi ha una altra persona que… El ‘Social.cat’, amb més entrebancs que victòries, com tot a la vida, ha crescut gràcies a l’esforç acumulat d’unes i altres. 

Amb més o menys encert, aquí el tenim, intentant explicar què ens cou, què ens dol, què ens preocupa. Hem demanat a l’equip d’aquesta cursa de relleus que ens expliqui com ha corregut, com ha editat, com ha coordinat i com ha fet mil tasques per tirar endavant el mitjà. La carrera, però, continua. Esperem que per molts anys, i millor cada vegada.

Joan Camp, editor: “Pujar al tren de la comunicació”

A la societat catalana, la gent ha tendit sempre a l'autoorganització. Grups petits, però molt ben coordinats per a resoldre problemes concrets, amb un nivell d'èxit important. Ve de molt enrere aquest comportament, i segurament serviria per entendre molts capítols de la nostra història política. I aquesta manera de fer i de ser tan nostra ha arribat als nostres dies convertida en un enorme teixit de milers d'entitats cíviques i socials escampades per tot el territori. Així, de la mateixa manera que som un país de pimes, també som un país d'entitats petites i mitjanes, que treballa de manera precisa, organitzada i àgil... però que massa sovint no comunica o comunica poc. Aquest va ser un dels principals motius pels quals ara fa exactament deu anys, un grup de gent vam decidir impulsar un diari digital que oferís l'actualitat de l'acció social de Catalunya, i que servís com a incentiu a les entitats per pujar al tren de la comunicació. Perquè la comunicació serveix per existir, però també per transformar i per liderar, especialment en aquest àmbit. Ara, mirant amb la perspectiva dels anys creiem que hem assolit la tasca de crear una gran xarxa de persones i d'entitats, i que hem estat una crossa útil a l'hora de fomentar la comunicació.

Laia Soldevila, ex-coordinadora: “Donar veu”

Que un portal que doni veu al sector social celebri el seu desè aniversari em sembla una gran notícia. Sempre m'ha semblat que una de les coses més importants que fa el Social.cat és donar veu i espais a iniciatives que són fonamentals per la societat, però que no ocupen les portades dels grans diaris. És el digital que té cura d'aquest sector maltractat per gairebé tothom i al qual, paradoxalment, li devem tant. Aquest era el motor que em va moure a treballar-hi durant uns anys: voler fer protagonistes de portada tota aquella gent que cuida els que més necessiten ser cuidats. Que bufeu moltes més espelmes, amics i amigues que teixiu aquesta gran comunitat del Social.cat!

Marina Force, ex-coordinadora: “Un periodisme humà”

El Social.cat és periodisme humà. Dona veu a aquells que viuen en silenci i visibilitat a qui treballa per un món millor des de l’anonimat. És el mitjà on conflueixen voluntaris i ciutadans, on TOTS som iguals. És també periodisme amb ideologia i esperança; compromís amb la igualtat i la justícia social. I per a tu, què és el Social.cat?

Judit Domènech, ex-coordinadora: “Escoltar, pair i explicar”

Escoltar, pair i explicar. Escoltar, pair i explicar. Escoltar, segurament, les experiències més dures que una persona pot viure. I les més heroiques. Pair, pair les històries per centrar-me en els fets, la (suposada) objectivitat. I explicar, intentant transmetre amb la mateixa força que parlen les persones entrevistades, episodis de foscor, o bé de supervivència, o bé de superació. Treballar durant poc més de tres anys al Social.cat em va permetre veure i viure de prop el millor i el pitjor de la societat. Ho dic sincerament. Una realitat que trenca tots els esquemes. Una realitat on conviuen dosis d’humanitat immesurables en un sistema que sovint frustra, nega, impedeix, perjudica vides. I, malgrat tot, la societat busca les escletxes, col·labora, ajuda. I, a vegades, fins i tot, salva. Pocs espais informatius queden, al país, que busquin ser -i siguin- un reflex del què passa. És que és la vida, això que passa. La vida. I s’ha de poder explicar. Per entendre, per memòria històrica, per aprendre a ser. Deu anys del Social.cat, ja. Qui ho hauria dit! Llarga vida, família!

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article