Quan Maria Campuzano ha de confessar algun secret o ha de parlar d’ella mateixa, es posa vermella, abaixa la mirada, se sent incòmoda. Quan Maria Campuzano ha de defensar el dret de les famílies a tenir un habitatge digne i subministraments bàsics, s’envalenteix, és implacable, no dubta. És una de les portaveus de l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), una plataforma que defensa que l’aigua, la llum i el gas són béns públics que l’administració hauria de defensar amb dents i ungles de les multinacionals. Durant la conversa, Campuzano insisteix que l’anomenem activista, tot i que ella és advocada. Treballa des del 2008 a Enginyeria sense Fronteres i s’hi va implicar per lluitar contra el ‘fraking’, la tècnica extremadament agressiva que utilitzen les grans empreses energètiques per extraure gas i aigua del subsol.
“A l’ONG alertem sobre els efectes que té el model energètic a països de l’Amèrica Llatina i d’Àfrica, però, de cop, ens vam adonar que a Catalunya també estem amenaçats. Ens vam dir: ‘Ostres! Això ho hem de denunciar!’”. És així com alguns activistes d’Enginyeria sense Fronteres com Campuzano van decidir, no només defensar les causes internacionals, sinó també denunciar el model energètic a Catalunya, que s’acarnissa sobre les famílies en situació de vulnerabilitat. Va ser aleshores quan es van adonar que la injustícia era molt més greu del que imaginaven. La seva denúncia ha permès apoderar milers de persones i ha quallat, fins i tot, en la Llei 24/2015, que va ser impugnada, en part, pel Tribunal Constitucional. Ara, lluiten perquè el Govern i les grans empreses compleixin amb la ciutadania. L’objectiu? Evitar que hi hagi més morts per pobresa energètica. Segons les dades que recopila l’APE, cada any n’hi ha 7.000 a tot l’Estat espanyol per aquest motiu.
“Hi ha una altra causa claríssima que motiva que les famílies no puguin pagar, i és la pujada de preus dels serveis bàsics”
Com descobriu que la pobresa energètica està fent estralls en la població catalana?
A Enginyeria sense Fronteres fem denúncia, sobretot, del model energètic i de l’impacte que té. Ens adonem que una de les conseqüències d’aquest model, a Catalunya, són els talls en els subministraments, que afecten les famílies que no poden pagar les factures i no tenen accés bàsic a l’energia, com tenir llum a casa. Arran d’això, comencem a analitzar les dades amb què comptem i ens adonem que hi ha milers de talls l’any, tant de llum, com de gas o d’aigua. Tanmateix, no teníem contacte amb les famílies que es trobaven en aquesta situació per poder analitzar els efectes de primera mà. Llavors, entitats com Enginyeria sense Fronteres o la plataforma Aigua És Vida ens posem en contacte amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i amb la Federació de Veïns de Barcelona (FAVB). I preguntem: “Escolteu, a banda de no poder pagar la hipoteca o el lloguer, les famílies tenen problemes amb els subministraments?”. I ens responen que “evidentment”, que és una situació que se’ls fa tan gran que no saben com abordar. És llavors quan creem l’Aliança contra la Pobresa Energètica.
Un cop creada l’APE, com organitzeu la primera envestida?
Era febrer de 2014. Totes les entitats de defensa del dret a l’habitatge i dels subministraments bàsics ens apleguem i comencem a visibilitzar la pobresa energètica com a problema. Per a nosaltres era important enfocar-ho d’una manera diferent de com s’havia fet fins llavors. Només s’abordava de dues maneres: o bé per l’eficiència energètica dels edificis o bé per les famílies que no tenien ingressos. Així que les dues úniques polítiques que es feien eren les relacionades amb aquelles famílies molt vulnerables que no podien pagar les factures. Nosaltres intentem canviar el discurs i diem: “Ei, un moment! Aquí hi ha una altra causa claríssima que motiva que les famílies no puguin pagar, i és la pujada de preus d’aquests serveis. I això té molt a veure amb qui els està gestionant”. Volíem fer visible que hi ha unes empreses multinacionals que fan negoci amb una cosa que no és un luxe, sinó una necessitat bàsica; que aquestes empreses tenen una responsabilitat i se’ls ha d’exigir que compleixin.
Per tant, el primer que feu és assenyalar els responsables. I, després?
Intentem assenyalar les empreses, però també exigir a l’administració que garanteixi els nostres drets. Ho fem amb accions directes, sempre amb desobediència pacífica, per fer visible els responsables, però també per demanar solucions. Així i tot, les accions són l’última via. Abans, sempre intentem que, a través de les oficines comercials, aquestes empreses multinacionals solucionin situacions personals… Però arriba un moment que aquesta via està tan encallada que no ens queda altra opció que fer servir la pressió al carrer.
“Després de la impugnació del Constitucional, hem après que aprovar una llei no significa que la realitat canviï d’un dia per l’altre”
I en l’àmbit polític com intenteu incidir?
Presentem mocions als ajuntaments, al Parlament… i ho hem fet amb altres entitats, com la PAH o l’Observatori DESC… Vam impulsar la ILP 2014-2015, que s’ha acabat convertint en la Llei 24/2015, que es va aprovar per unanimitat al Parlament. Aquesta normativa ha significat un canvi molt radical en la pobresa energètica a Catalunya. Precisament, aquesta normativa trasllada tot allò que nosaltres intentem desenvolupar en el nostre discurs, que és exigir aquesta responsabilitat als poders públics, però també a les empreses.
La Llei 24/2015 va ser impugnada parcialment pel Tribunal Constitucional, però finalment s’ha aconseguit desbloquejar. Ho heu notat?
La part de pobresa energètica no es va suspendre mai. La impugnació va generar molta confusió, però la llei va seguir funcionant… Tanmateix, hem après que encara que s’aprovi una llei això no significa que la realitat canviï d’un dia per l’altre. Hem hagut d’anar al darrere perquè aquesta llei s’apliqui, perquè es facin els protocols, perquè es facin formacions als funcionaris, perquè s’exigeixi que les elèctriques compleixin… En la part d’habitatge, que sí que va ser impugnada, jo crec que encara no estan notant prou els efectes. La Generalitat ha de fer la seva feina i donar a conèixer quines eines hem recuperat amb la Llei i com les podem fer servir.
També assessoreu les famílies vulnerables. Com treballeu?
L’altra part importantíssima de l’APE és la de l’assessorament col·lectiu. Al principi, quan naixem, l’APE només buscava incidir en l’administració i les empreses, però ens va començar a arribar molta gent que tenia talls de subministraments. Arriba un moment que ens adonem que, per gestionar tots aquests casos, necessitem una assemblea i creem l’espai d’assessorament col·lectiu, que és molt similar al de la PAH.
Com és?
És un espai de debat, on les famílies que es troben en situació de pobresa energètica poden intercanviar idees. No hi ha un expert que guia la reunió i li diu a les famílies què han de fer, sinó que són les mateixes famílies que han passat per situacions similars les que assessoren les que acaben d’arribar. Per tant, és una eina d’apoderament molt forta, perquè aprens quins són els drets i com els has de defensar, per a tu i per a les companyes que arribaran més tard.
“L’APE no podria existir sense les famílies afectades, perquè ens adverteixen de quines polítiques estan funcionant i quines no”
Hi ha membres de l’APE que van arribar-hi per impagaments en els subministraments i que, un cop solucionen la seva situació, decideixen seguir lluitant?
Sí, sí! Molts sí que s’hi queden. Aquesta és la idea, és clar. No tothom ho fa, perquè hi ha moltes famílies que tenen problemes realment greus, però les que poden es queden i formen part del moviment. Ara som unes 30 persones que hi participem de forma estable. A les assemblees arribem a ser entre 40 i 60 persones. Ens reunim cada 15 dies, així que el gruix de mobilització em sembla prou important.
Com es lluita des de la pobresa?
Cadascú s’implica segons el temps i les possibilitats que té. L’APE et convida a participar en l’assessorament col·lectiu cada 15 dies. I, a partir d’aquí, si et vols implicar més, doncs t’hi impliques en l’organització a través de les diferents seccions i espais de coordinació, que estan oberts a tothom. És allí on decidim les línies estratègiques. L’APE no podria existir sense les famílies afectades. I per això l’APE és tan gran… Són les famílies les que ens adverteixen de quines polítiques estan funcionant i quines no. La vivència del dia a dia d’aquestes persones és importantíssima! Només informant-nos, explicant la seva experiència, ja estan enriquint el moviment, perquè traslladen demandes i nosaltres, després, sabem què hem de reclamar a les elèctriques, als polítics i a qui sigui.
Després de cinc anys de lluita intensa, heu notat que l’interès envers la pobresa energètica ha decaigut i que us costa sostenir la protesta?
Ens passa a tots els moviments socials, em penso. També a nosaltres. L’APE va tenir el súper auge el 2015 i el 2016. I, ara, és cert que la llei està funcionant i llavors sembla que ja no hi ha tanta emergència… Però la pobresa energètica no l’arreglem amb la Llei 24/2015. Aconseguim aturar el cop. Tot just ara estem aconseguint que no hi hagi talls, sobretot en les famílies que no poden pagar el lloguer i la hipoteca… Una altra cosa són les ocupacions…
Quin és, ara, el principal problema de les famílies, si ja no són els talls de subministrament?
Ara, les famílies i els municipis estan acumulant deutes. Com que la gent té, ara, aquesta immediatesa, també ens costa més que s’hi impliqui, que formi part del moviment, perquè tenen molts altres problemes. Van gestionant abans altres coses. Malgrat tot, penso que, governi qui governi, els moviments socials han de ser-hi sempre, la força del carrer ha de ser-hi sempre. Per tirar endavant polítiques socials, ens necessitem mobilitzats. Per això penso que la nostra tasca segueix sent necessària.
***
“Al final, algú s’hi ha de posar”, ens explica Campuzano. Així és decideix qui és portaveu a l’APE. Ho decideixen els membres més actius en assemblea i valoren que les persones sàpiguen explicar de forma entenedora un missatge i tinguin ganes de fer-ho. En total, de portaveus, en són tres. “El nostre paper és traslladar el que decidim col·lectivament als mitjans de comunicació i als polítics en les reunions”, diu l’activista, que detalla que, “en la mesura del possible”, sempre intenten que en aquestes trobades hi hagi un testimoni que parli en nom de les persones afectades per pobresa energètica. “La vivència de la persona és important traslladar-la”, assevera. L’APE té seu a la Federació d’Associació de Veïns de Barcelona. Allà, com també ho fan altres plataformes, com els promotors de la ILP de la Renda Garantida, organitzen aquestes sessions participatives on qualsevol que pateix pobresa energètica hi pot acudir.
“A a les grans multinacionals hi ha hagut moltes portes giratòries, tant en les empreses de l’aigua com en les de l’energia”
Lluiteu amb empreses gegantines. La vostra batalla és com la de David contra Goliat. Heu rebut moltes pressions?
Les empreses més difícils són les elèctriques, però, per exemple, Aigües de Barcelona ens va portar a judici per una acció que vam fer, una acció com totes les altres de desobediència pacífica. Portar-nos a judici per aturar accions de protesta és una pressió molt clara. I, de fet, va ser tan incomprensible com que en aquella acció demanàvem la condonació del deute per a les famílies i, al cap de deu dies, la justícia ens va donar la raó. Al final, vam fer una campanya molt forta per explicar el què estava fent Aigües de Barcelona i l’empresa es va fer enrere i va plantejar un procés de mediació en el qual encara hi som immersos… Les denúncies, però, no les han retirat encara. El judici està aturat temporalment, però no sabem si en algun moment Aigües de Barcelona voldrà reactivar la denúncia.
Com s’entén que Aigües de Barcelona, on hi ha diversos polítics d’Iniciativa per Catalunya-Els Verds recol·locats per les portes giratòries, sigui tan bel·ligerant contra els interessos de la ciutadania? Feu arribar sovint les vostres demandes als partits polítics?
Sempre intentem parlar amb totes les formacions polítiques. I sempre que preparem campanyes d’incidència política, piquem a la porta de tots els partits. Potser alguns no te l’obren, però nosaltres la demanda sempre la fem arribar, perquè tenim molt clar que el que volem és que el màxim de representants polítics escoltin almenys les nostres proclames i intentin entendre què proposem i denunciem. Fins i tot hem anat al Congrés. I sí que és veritat que a les grans multinacionals hi ha hagut moltes portes giratòries, tant en les empreses de l’aigua com en les de l’energia. Això, però, no ens ha beneficiat en res.
Els polítics recol·locats no us han facilitat mai reunir-vos amb els responsables de les empreses hidroelèctriques?
No, gens. De fet, hem tingut ben poques reunions amb les empreses. No tenen gaires ganes de parlar amb nosaltres. Nosaltres sempre hem buscat reunir-nos-hi, parlar amb els responsables de l’empresa per arribar a algun tipus d’acord i desencallar alguns casos concrets, però és molt difícil reunir-s’hi. Quan hem de sol·licitar aquesta mena de reunions, no ho fem mai a través dels partits polítics, anem directament a l’empresa. A més, nosaltres no volem fer ús d’aquestes portes giratòries per aconseguir els nostres objectius. Als polítics els hi reclamen allò que han de fer els polítics, i a les empreses allò que han de fer les empreses.
“La pobresa energètica demostra que el model privat que tenim ara no funciona, perquè exclou una part de la ciutadania”
Teniu relació amb els sindicats?
Sí, hi hem estat en contacte en algun moment, però no formen part del moviment. La veritat és que hi tenim poca relació, però sí que creiem que són un actor rellevant amb qui parlar. De la mateixa manera que els sindicats poden denunciar pràctiques abusives en relació amb els drets laborals, nosaltres ho fem en relació amb les pràctiques abusives de l’empresa. Alhora, a l’APE sempre expliquem que les accions que fem no són mai en contra dels treballadors de l’empresa elèctrica. Per això, sempre tenim molta cura quan fem accions directes. Nosaltres el que volem és picar a les direccions de les empreses i als qui defineixen les seves polítiques d’abús.
L’aigua, el gas o l’electricitat són serveis públics. Abans, les empreses que gestionaven aquests béns públics eren públiques. Ja fa uns quants anys que totes s’han anat privatitzant. Com resumiries la gestió que en fan aquestes multinacionals?
Que hi hagi empreses privades que gestionin drets públics, necessitats bàsiques, és el principal problema. Estan fent negoci amb un dret fonamental. I, per culpa d’aquesta mercantilització, hi ha un 10% de la ciutadania de Catalunya que es troba en situacions de pobresa energètica, que no té garantit l’accés a serveis bàsics. Per això creiem que l’administració ha de recuperar la gestió d’aquests béns. A més de ser públics, hi ha d’haver mecanismes de control i participació de la ciutadania. Això, amb un model privat és impossible, per molts consells assessors que engeguin les empreses, com el que vol crear Aigües de Barcelona. Aquests consells no seran mai una eina perquè la ciutadania pugui decidir. A més, la pobresa energètica demostra que el model privat que tenim ara no funciona, perquè exclou una part de la ciutadania.
***
Quan li demanem a Campuzano si recorda algun testimoni que hagi donat sentit al compromís que ella ha dipositat en l’APE, exclama sense pensar-s’hi massa: “Hi ha molts testimonis, moltíssims!”. Després, es queda en silenci i, de cop, s’arrenca. “Ara m’ha vingut al cap una dona d’origen marroquí… Va arribar a una assemblea en una situació d’aquelles que encara avui dia són difícils de resoldre… La seva família estava ocupant un habitatge d’una entitat financera, perquè els havien desnonat. Vivia amb quatre o cinc fills petits i, és clar, no tenien aigua a casa”, comença a explicar-nos. Amb molta pressió de l’APE, segueix Campuzano, la família va aconseguir que li instal·lessin un comptador de l’aigua. “I llavors… La dona, com que no tenia aigua, sempre ens explicava que duia a dutxar-se els fills a la platja, aprofitant que era estiu, i… el dia que va tenir aigua a casa, va preparar una banyera. Quan hi va ficar el fill petit, el nen se la va mirar somrient i li va dir: ‘Apa, mama, has dut la platja a casa!”. Campuzano té els ulls plorosos i ens contagia l’emoció. Ens quedem uns segons en silenci. Després, seguim conversant.
“Les elèctriques subcontracten a empreses de recobrament per assetjar les famílies per cobrar els deutes”
Heu impulsat la Llei contra la pobresa energètica i heu ajudat milers de persones, però encara hi ha molts problemes per resoldre. Quines lluites de futur us plantegeu?
A curt termini, volem que la Llei 24/2015 s’apliqui de forma integral. Hem aconseguit que s’apliqui quan es produeixen talls, però ens falta que se solucioni la qüestió del deute. Entremig, també hem detectat que les elèctriques subcontracten a despatxos d’advocats i empreses de recobrament, que assetgen les famílies per cobrar aquests deutes. Hem de denunciar aquestes pràctiques i aconseguir que aquestes coaccions es prohibeixin. A llarg termini, hem de treballar per canviar el model que tenim actualment.
Com es pot canviar el model?
En el cas de l’aigua és molt més fàcil, perquè hi ha l’opció que un cop caduquin les concessions, el municipi recuperi aquest servei. En el cas de l’energia és molt complex, perquè implica canvis legislatius en l’àmbit estatal. Tanmateix, a curt termini, sí que podem lluitar perquè, en lloc d’aquesta bonificació social estatal que no paren de reformar, engeguin una mesura totalment nova, per exemple, una tarifa social progressiva, que s’apliqui segons els ingressos de cada família. Així, qui té zero ingressos potser pot pagar zero per l’energia i qui té molts ingressos que pagui més. Podem seguir treballant en propostes que facin que realment tractem l’energia no com un bé d’interès econòmic, com diu la Llei del sector elèctric, sinó realment com un servei públic, que és el que hauria de ser.
Plantegeu lluites compartides, teixiu aliances amb altres moviments socials?
És veritat que cadascú té la seva lluita, però també és cert que cada vegada compartim més espais i treballem més de manera conjunta. A l’APE l’accés als subministraments bàsics l’englobem dins del dret a l’habitatge. Hi ha més sinergies i ens anem donant suport els uns als altres. Potser al final sí que creem una gran plataforma de moviments socials. A l’APE treballem bastant conjuntament amb la PAH. De fet, molts processos de treball i debat els hem copiat del seu model, sobretot les mesures d’apoderament de les persones que estan en situació de pobresa energètica, en situació d’emergència habitacional. Amb el Sindicat de Llogateres també ens hem anat trobant.
“En el cas de l’aigua canviar el model és més fàcil, perquè que el municipi pot recuperar el servei. En el cas de l’energia és molt complex”
Com adheriu gent a la vostra causa? Els joves s’hi sumen a la lluita contra la pobresa energètica?
Sumar els joves ens costa… Potser no ens hem dirigit prou a futurs activistes i hauríem de buscar més gent jove que es vulgui implicar en el nostre moviment. Sí que ens arriben estudiants universitaris.
Què busquen en una organització com l’APE?
Busquen conèixer com s’organitza la ciutadania per defensar els seus drets. I, sobretot, penso que tant a la PAH com a l’APE busquen la complicitat entre la gent que està en una situació de vulnerabilitat i els activistes. Penso que el que més els enganxa és veure l’autoorganització, com les persones en situació més desfavorida tiren del carro. Moltes vegades ens diuen: “Per fi he entès la paraula apoderament”. Ara, per exemple, tenim una dona al moviment que ens fa el cançoner de l’APE! Agafa cançons conegudes i els hi canvia la lletra per reclamar la condonació del deute, el seu i el d’altres companyes. I això… és molt bonic.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari