“La música és capaç d’arribar a llocs on altres ciències no hi arriben, dona llum a les emocions i ens ajuda a connectar”

Mar Barberà Heras  @mbarberaheras 
Silvia Rodríguez Gómez  @socialpuntcat 

—Què et ve de gust escoltar avui? 
—Xiula, Xiula!! 
Aquesta és la resposta habitual que infants i adolescents d’arreu de Catalunya donen a les seves famílies quan han de posar música a casa o al cotxe. En poc temps, les lletres del grup barceloní han arribat a moltes llars i escoles, on ajuden a menuts i grans a fer-los pensar, a fer-los qüestionar el món en què vivim o a posar nom a les emocions que se’ns amaguen ben endins. 

Xiula, que s’adrecen a infants, joves i famílies, no canten per cantar, ni utilitzen els missatges infantilitzadors que sovint fem servir els adults envers els petits. Tot el contrari, ells parlen a les cançons de tu a tu, sobre temes que ens afecten com a societat, més enllà de si som grans o petits. L’assetjament escolar, l’alimentació o les relacions entre uns i altres vertebren alguns dels temes més escoltats i cantats pel seu públic, a ritme de hip hop, trap o rumba. El grup, format per Jan Garrido, Rikki Arjuna, Adrià Heredia i Marc Soto, amalgama l’educació social i la música, i la barreja és potent i punyent. Compromís social i valors no tenen per què esperar.

La vostra música ha arribat a moltes llars, per les lletres, que clamen per una societat més justa i millor. Us sentiu com una mena d’activistes culturals?

Adrià. Venim del món dels esplais i dels caus, i d’alguna manera, hem treballat amb els infants aquests valors des de petits. Crec que la nostra manera d’apropar-nos a les famílies i els infants és una conseqüència del que hem fet abans. Dins el grup, el Rikki i el Jan són educadors socials, i ja han treballat aquest vessant més social. En Marc i jo som músics, i ens hem dedicat més a la docència musical.

Jan. Tot el que hem fet fins ara té a veure amb la militància social i amb la infància, l’adolescència, les famílies i la comunitat. En general, el que fem té a veure amb com ens impliquem en el món. Quan va néixer Xiula, ja ho va fer amb aquest caràcter. La música era una pota molt important, però també ho era treballar conceptes, valors i temes que ens importaven. Volíem fugir de cantar per cantar, i vam posar l’accent en fer valdre aspectes que ens preocupen, amb compromís social. Ens sentim reivindicatius, i aquest tarannà hi és a les cançons i també als espectacles.

Heu amalgamat la música i l’educació social. La música ajuda a transformar la societat?

Jan. El psiquiatre xilè Claudio Naranjo, que es va morir fa poc, deia que els grans músics dels segles XVIII i XIX eren els grans líders espirituals del nostre temps, de l’època moderna. La música té la capacitat d’arribar a llocs on altres ciències no hi arriben. Dona llum a un espai que està dins de les persones, que ens costa d’anomenar i que està fet d’una emocionalitat que ajuda molt a connectar. La música té la capacitat d’expressar un missatge, i treballar el diàleg, la relació amb l’altre... La música per a nosaltres és un mitjà, i gaudim fent-la. Gràcies a ella podem viure del que creiem, i també transportem missatges i acabem dient coses que ens importen.

“La música té la capacitat d’expressar un missatge, i treballar el diàleg, la relació amb l’altre”

Feu sessions educatives amb escoles. Com va sorgir la possibilitat de portar el vostre missatge a l’àmbit educatiu?

Rikki. Va sorgir per la necessitat que les nostres cançons tinguessin un valor diferencial. Hi havia una crida, una vocació social, per seguir estant en contacte amb escoles i instituts d’una manera diferent de com ho estem en els concerts... Arran de fer la cançó Rispect, que tracta sobre l’assetjament escolar, ens vam assabentar que molts instituts i escoles estaven treballant el bullying amb la cançó. Vam pensar com podríem donar més eines en aquest sentit, i llavors vam elaborar una sessió, o un taller, que, a banda de la part musical, té un vessant terapèutic, ja que el Jan ve del món de la teràpia. És una iniciativa que ens està donant uns resultats molt bons.

Què passa exactament en aquest taller?

Jan. Té dues parts. En una primera part es treballa el contingut educatiu i terapèutic, el que fa referència al bullying, l’agressivitat i el conflicte. Sobretot el que pretenem és portar al present experiències que estan en la vida dels participants. Tot el grup va compartint la seva experiència i, a poc a poc, anem baixant graons cap a un punt més profund i més dolorós, on podem trobar aquestes emocions que s’han quedat estancades i que ens costa de fer sortir. I el que fem bàsicament és donar espai perquè surtin. Sorprèn una mica, si vens de fora i ho veus, perquè hi ha molta emoció en les sessions. Els hi sorprèn a ells mateixos, als alumnes, i als docents, ja que no s’han vist mai plorar els uns als altres, perquè no està ben vist donar espai a les emocions dels altres. En donar aquest espai, passa a ser un moment on es toca el dolor, es toca la tristesa i on toca drenar aquesta emoció. Com li podem posar paraules al que sentim? Com ens sentim acompanyats? 

I funciona? 

Jan. El taller funciona seguint patrons de la psicologia de la Gestalt. Anem acompanyant el grup i les seves necessitats i es van tocant continguts. Si hi ha problemes de grup que afloren, millor, perquè es pot treballar sobre coses concretes, i si no, doncs aspectes que passen a casa o al barri. En una segona sessió, intentem posar música a tots els temes que han anat sortint en la primera trobada. Ensenyem a versar, a fer un trap o un hip hop, amb una cançó que sigui còmoda per al grup. Aquesta segona sessió és important perquè els joves que encara no han expressat alguna emoció sí que hi poden participar. Com que la música també serveix per expressar, acaben fent molta pinya. Té aquestes dues parts: la part educativa i la part creativa o musical, que desenvolupem en dos dies diferents.

Les mateixes escoles són les que us demanen el taller?

Rikki. Vam crear aquesta sessió perquè teníem ganes de provar com funcionava, i en veure que funciona, ho hem anat compartint a través de les xarxes socials, i el boca-orella ha anat fent la seva feina i ens ho van demanant, sí. Encara que fins ara no era molt gran, cada cop tenim més projecció mediàtica i això també ens ajuda a fer conèixer les sessions.

“Tothom ha pogut ser assetjador, però ens podem reconciliar i posar-nos en el lloc de la víctima”

Quins ritmes fan aflorar més emocions entre els infants i els adolescents?

Jan. Sempre els hi preguntem quin ritme els agradaria utilitzar per fer la cançó, i la majoria coincideixen en el trap, també perquè anem sovint a instituts de la perifèria i el trap és l’estil musical que ara regna. A més, és molt fàcil per versar, el trap.

Rikky. Jugar amb el trap, poder crear, rimar i, després, gravar-ho, et dona un punt, enganxa els nanos. Sovint n’hi ha que veus que no t’estan donant permís per entrar dins seu, perquè tenen una barrera molt gran. Quan comença el moment de la creació, en canvi, sí que es deixen anar molt més. Potser no han aprofitat tant la primera activitat, però a la segona es poden reenganxar…

Aquestes sessions estan més enfocades a adolescents?

Rikki. El que ens funciona millor és fer les sessions a primer i segon de secundària, i a cinquè i sisè de primària. Però també ho fem amb infants una mica més petits o una mica més grans.

Quan un infant que participa en la sessió ha patit assetjament, com reacciona?

Jan. Depèn de cada persona. No hi ha un patró general, però sí que normalment la persona que ha patit bullying no ho diu en un primer moment. S’hi van sumant després, quan fem preguntes. De vegades algú comenta que ha tingut algun problema amb algú en concret, i llavors intentem donar l’espai per portar al present el conflicte en si. Sobretot intentem anar del més general al més concret, posant-nos en la pell de l’agressor, explicant que tots hem estat agressors o hem molestat algú. Aquesta idea és molt clau: tothom ha pogut ser assetjador, però ens podem reconciliar i posar-nos en el lloc de la víctima, i també de l’agressor. 

I l’agressor, ho diu?

Jan. A vegades, i funciona molt bé, si ho diu, perquè la víctima necessita que hi hagi un perdó i un reconeixement del mal. Que es puguin mirar un moment a la cara i es puguin dir: “Ho vaig passar molt malament”.

“La víctima necessita que hi hagi un perdó i un reconeixement del mal”

Ha de ser un moment molt intens...

Jan. És el moment en el qual han d’aflorar les emocions, i normalment s’acaben abraçant, s’acaben perdonant, i és quan es confessen altres nanos com a agressors... Quan un se sincera tothom vibra en aquesta sintonia de sinceritat. Nosaltres també ens emocionem molt. Al final de tot, fem una activitat que anomenem “Les casetes”, on tothom té l’opció de dirigir-se a algú altre, però en un espai més íntim, per parlar amb tranquil·litat i sense les mirades del grup.

I els docents, com actuen?

Jan. Ens trobem de tot. Gent molt predisposada i gent que mira el mòbil... El que fem amb les sessions és tenir la capacitat d’entrar en el dolor dels alumnes. Això, els mestres, per l’estrès, pel dia a dia o perquè tens una classe amb 30 nanos, no poden fer-ho. Però hi ha un moment que t’has de protegir, si no estàs entrenat.

Rikki. De vegades hem anat a instituts on no havien mostrat prou interès perquè el tutor estigués present en la sessió, i ens trobàvem que qui havia de participar en els tallers era el mestre de música o un altre docent… D'altra banda, sí que a vegades hem fet feedback amb algunes escoles, i hem fet una sessió amb els tutors, en la qual els hem explicat què havíem fet i per què ho fèiem així, perquè és molt interessant que puguin treballar amb aquestes eines a les seves tutories.

*** 

Xiula no fa només cançons amb valors. Aquesta manera d’entendre la música i la cultura com a instrument per agitar l’acció social, des de casa i quan encara som petits, va més enllà. “Fem les cançons des de l’infant cap al pare i la mare: Per què mengem tant de sucre? Per què em feu aquests petons, si a mi no m’agraden? Per què li dieu ‘titolina’ al penis?”, posa sobre la taula el Rikki mentre els entrevistem al seu local d’assaig. Aquestes són només algunes de les preguntes que els infants poden fer-se després de reflexionar amb les lletres de Xiula. 

Què podem fer a casa per introduir aquesta mirada crítica?

Rikki. A casa s’ha de promoure també l’activisme cultural. Tu pots escoltar tota mena de música, però si saps que hi ha una música que t’ofereix aquesta possibilitat i et permet treballar coses i qüestionar-te, doncs potencia-la! Igual com pots anar a un festival que està intentant transformar, promovent canvis socials, feministes, mediambientals, com fa el Bioritme, per exemple. Això es pot aplicar a tot. Quan portes els teus fills al cinema també et fixes en la mena de pel·lícula que mirareu, si és la de Disney de torn o és un cinema més crític. Cada vegada hi ha una oferta més crítica i rica.

Marc. Crec que no és una cosa d’un moment concret, és anar fent. Però no és fàcil, si tothom fes això, seria increïble.

Adrià. Igualment, penso que no és fàcil arribar a tothom. Hem de pensar que potser als barris més desfavorits la gent té altres tipus de problemes que pensar quina pel·lícula és educativa o no. Nosaltres intentem no perdre el contacte amb aquests barris i aquestes escoles. Alguns concerts els reservem per anar-hi, a banda dels festivals i les festes majors, perquè és d’on venim, de les places, dels carrers i dels barris perifèrics. Igual que amb l’alimentació, la renda de les famílies incideix en les seves inquietuds culturals. És una lluita que cal fer des de diferents fronts.

“Als barris més desfavorits la gent té altres tipus de problemes que pensar quina pel·lícula és educativa o no”

Penseu que a la gestió cultural s’està treballant bé aquesta part més social de la música?

Rikki. Com fem per què la nostra música arribi als sectors més vulnerables de la societat? De seguida ens obrim a participar en projectes que tenen a veure amb l’àmbit socioeducatiu i anem a les escoles on el 90% de l’alumnat és d’origen estranger. Segurament aquests joves no aniran als festivals o als concerts on toquem, però com a mínim entrem per la via de l’escola. Malauradament, al gestor cultural li interessa més el tema econòmic que el tema social, perquè el món social no genera diners...

Jan. Sempre intentem que hi hagi equilibri en els projectes que fem. Fins i tot adaptem el que cobrem segons l’entorn... Però és cert que en el món de la música, a Catalunya, hi ha un bon tinglado muntat. Tenim una indústria musical molt xarona, amb una lògica molt capitalista, i fins i tot feudalista, amb representants de zona que porten extensions de territori concretes. Per sort, ara cada cop hi ha més gent que comença a batallar, i també és cert que els artistes que fem espectacles familiars comencem a tenir més força per plantar-nos i dir: “Amb aquestes condicions, no. Amb aquestes tarifes, no. Porta’ns aigua fresca abans de començar”. Però queda molta feina a fer.

La música comercial i sense contingut té molta força i presència. Com es poden construir millors referents?

Adrià. És imprescindible ser honest amb la música i les cançons que fem, i també cal ser conscients que hem de tocar sense ànims de res més que de fer el que ens agrada, i fer-ho pels altres. Si el que estàs fent t’ho creus, això arriba als infants i les famílies ho detecten. Nosaltres apostem per fer una música on no hi ha res postís. No infantilitzem lletres i sons per caure bé als nens. La nostra música ho diu tot, de nosaltres. Estem fent música per a adults que els nens escolten, perquè creiem que és essencial no posar-se barreres. A més, els missatges dels quals parlem a les cançons els plantegem tal com són, mirem els problemes a la cara.

És necessari que creixin els referents musicals amb missatge i valors?

Adrià. Sí, és clar! I, com més n’hi hagi, millor. Tot el que neix de les ganes de fer coses boniques i honestes és positiu. Les famílies ens ho diuen: “Gràcies per fer el que feu”, perquè per a ells és brutal tenir una cançó que els ajuda a fer que els seus fills mengin verdura i peix o a què s’animin a parlar del bullying.

Jan. Ja que els infants han d’escoltar música, i han de treballar cançons a l’escola, que escoltin grups amb contingut social, que sigui saludable, nutritiu, que treballi coses, que sigui conscient.

Rikki. És un lideratge que podem veure en els Txarango, que ho han petat i que són referents en el món musical. És important que siguin aquests nois que semblen honestos els que facin aquesta labor social, perquè tothom s’hi pugui emmirallar. Gent que està intentant canviar les coses. En el món educatiu, té un doble valor: primer, que els infants tinguin referents; i, segon, que la gent que es vol dedicar a la música familiar vegi que no necessitem infantilitzar, que no hem de fingir un rol per parlar amb els infants. La clau perquè el nostre projecte funcioni és que estem fent una cosa que ens agrada sense haver-ho de transformar, de fingir... El Marc fa bases electròniques tal com les pot fer pel seu altre grup, la Sra. Tomasa; l’Adri toca la guitarra i el baix amb tot l’art; el Jan, quan parla i fa de frontman, no ha de canviar el to, fa les bromes que li surten; i jo, quan escric, faig lletres que pot entendre tothom i que són crítiques.

Marc. És clau entendre que aquests referents ho fan de tot cor. Ho fan d’una forma sana. Al final, t’has de creure que ells s’ho creuen.

“La nostra mirada té una intenció molt concreta, que és la de posar-nos en la pell del nen o de la nena”

És bo o dolent que s’identifiqui una certa lluita social amb un grup o un cantautor en concret?

Jan. El missatge no és mai neutre del tot, sigui més compromès o menys. Hi ha música més blanca, que pots escoltar i cantar sense més complicacions, és clar, però si fas música que vol mirar la realitat, és un bon debat saber fins on pots arribar. Segons quin grup de música, entre cançó i cançó, llança un missatge polític i social, i a mi personalment no m’agrada. Crec que en aquests casos s’està utilitzant el poder de comunicació que té la música per posar-se al costat d’una idea política. Encara que jo hi combregui i sigui molt d’esquerres, no m’acaba d’interessar que s’aprofiti així l’espai de la música. La nostra mirada o la nostra manera d’implicar-nos socialment també té una intenció molt concreta, que és la de posar-nos en la pell del nen o de la nena, de l’adolescent o la família, és a dir, sí que proposem una manera d’afrontar contextos concrets, però no donem la solució a través de la cançó. Ens posicionem, sí, però no ho fem des de l’adoctrinament. Més aviat obrim preguntes i encenem les llums perquè la gent pugui pensar.

És a dir, fugiu dels missatges que alliçonen?

Adrià. Els lideratges que diuen el que has de fer són perillosos... Creiem que és millor un lideratge que obri una porta, on tu escullis el camí que vols triar. Com més n’hi hagi, d’aquests lideratges que no et diuen el que has de fer, millor.  

Pot haver-hi una línia molt subtil entre alliçonar i posicionar-se, no?

Jan. Sí que hi ha uns valors, sí que hi ha un decàleg del que està bé i del que no, hi ha un tipus d’amor i de relacions que prefereixes, i hi ha una manera d’estar en el món, de cuidar el planeta... Tot això són posicions polítiques, socials i de valors. Cal posar llum a aquests grans valors i conceptes. I ens hem de centrar més en el com pensem aquests valors, més que explicar el que tu creus i que l’altre s’ho hagi d’empassar. Als espectacles, la gent veu molt clar com ens relacionem, com després ens abracem amb els infants i les famílies. No diem què s’ha de fer, sinó que ho fem. Sí que hi ha una aposta de valors, és clar que hi és. La gent que ens veu, diu: “Aquí hi ha una gent que aposta per l’amor, per dir les coses en veu alta i no amagar-se, per la festa sana i relacional, per la lluita…”.

Com creieu que incidiu en les famílies?

Rikki. Humilment, anem en la línia de generar certa inquietud, generar certa llum, assenyalar algunes coses… I, sobretot, ens dirigim als pares i mares que ja tenen una vida molt feta, perquè el seu fill —que és qui et transforma, qui de cop et dona una bufetada en tota la cara— els pugui cantar algunes coses, els pugui fer reflexionar també. Per això, fem les cançons des de l’infant cap al pare i la mare: “Per què mengem tant de sucre? Per què em feu aquests petons, si a mi no m’agraden? Per què li dieu ‘titolina’ al penis?”. Amb totes aquestes qüestions, al nen ja li sorgeixen preguntes; i a les famílies, també. Així podem tenir unes famílies una mica més crítiques, i que entre elles puguin debatre i replantejar-se coses.

Marc. Tu fas això, un altre fa allò… Hi ha un seguit de grups que ja fa un temps que intentem incidir en les famílies i, de cop, hi ha més consciència sobre l’àmbit social, sorgeixen moltes preguntes. I les famílies són cada cop més conscients de coses que potser abans no veien. En l’àmbit cultural, fins ara tota la música infantil que es feia era per animar, per fer gresca.

“La indústria musical ha exclòs molt a qui s’adreça al públic familiar”

Tots aquests grups amb consciència social arribeu tard?

Marc. Arribem tardíssim. La indústria musical ha exclòs molt a qui s’adreça al públic familiar. Quan vam començar com a Xiula, tampoc se li donava molta importància al que fèiem, i ara aquesta percepció comença a canviar.

Jan. Després del circ, l’animació infantil és el pitjor gremi... A les festes de la Mercè encara no hi ha espectacle d’animació infantil, per exemple. És un gremi que ara mateix comença a dignificar-se... El cantant Xesco Boix, pioner en el nostre àmbit, fa 40 anys que es va morir, i tots aquests anys han estat una sequera. Ell va ser el primer: va marxar a Amèrica, va tornar-hi amb la cançó protesta i va entrar a les escoles amb cançons per a nens però amb missatge, i en català, quan encara era molt incipient... Sí que hi ha intenció de recuperar això, per part nostra.

Adrià. Ell era un activista. Era ell amb la guitarra, envoltat per un munt d’infants... Una cosa molt pura i molt petita.

Però com guanyar l’admiració d’infants i famílies? No és gens fàcil.

Adrià. Jo crec que això forma part de l’honestedat. Parlo per tots quatre: els Xiula no podríem fer una altra música que no fos la que ens agrada. Jo sortir a tocar i fer segons quin estil, ho aguantaria dos anys, però després diria: “Nois, tinc altres inquietuds musicals”. Aquí, en canvi, no ens marquem barreres. Jo hi aboco tots els meus coneixements musicals i crec que tots ho fem així, perquè, si no, ens ho prendríem com una feina temporal. Els infants poden escoltar tota mena música des de ben petits, la instrumental inclosa. Hem de ser ben conscients que no hi ha música per a nens petits. Com els hi parlem, a aquests infants? Com els hi fem arribar el missatge?  

Jan. Tenim molts concerts l’any. Fem 130 espectacles! Sembla molt divertit i molt fàcil, però hem de conduir per anar allà on ens han contractat, hem de carregar i descarregar els instruments, hem d’aixecar un públic, posar-nos en l’emocionalitat de la celebració, i no sempre tens el millor dia... Si no ens agradés el que fem, seria un desastre total!